En un moment de la novel·la Ready Player One, els nanos es posen a discutir sobre si Lady Falcó, de Richard Donner, mereixeria formar part o no del cànon dels grans films dels vuitanta. Enmig del debat, un rèplica: Ni que l'hagués dirigit l' Spielberg!

Llegida ara, la menció sobta, perquè Spielberg és qui ha acabat portant aquest text al cinema. Tot i que el resultat final no figurarà entre les millors obres del cineasta, els nerds podran escriure tesis sobre si la colla de protagonistes, encara que es camuflin amb avatars, no deixa de ser la versió 2.0. dels Goonies.

La pel·lícula, tot i ser irregular, té moments molt potents. El millor de tots, si se'm permet, és la recreació d'algunes escenes del film The shining, de Stanley Kubrick (si els mil·lennistes encara no l'han vist, ja triguen a repescar-la). La presència dels avatars a dins d'un món narratiu que no els pertoca és brillant. Només per aquest tram, per aquest deliri metaficcional, val la pena veure la pel·li.

No sé si Spielberg ha volgut fer la seva versió personal de Steps, d'un curt magnífic que el polonès Zbigniew Rybczynski es va engiponar el 1987. Allà, un grup de turistes ianquis s'introduïa a dins de El cuirassat Potemkin i, amb la seva grolleria i ignorància, engegava a dida tot el sentit èpic i dramàtic de les escales d'Odessa.

Els avatars de Spielberg també es comporten com exploradors alienígenes en el món de cel·luloide que va concebre Kubrick. Són petits homínids desorientats que volen desxifrar l'enigma d'un monòlit fet de realitat augmentada.