Tothom sap que Clara Ponsatí està exiliada al Regne Unit, en concret a Escòcia. Va ser consellera d'Educació uns pocs mesos. És una economista de la branca ortodoxa per no dir neoliberal. Jo n'estic molt lluny d'aquestes idees econòmiques supersticioses que creuen més en la mà invisible que en la lliure voluntat dels ciutadans. O sigui que estic molt lluny dels seus postulats ideològics. Però tinc una gran debilitat emocional per ella. Per explicar el perquè haurem d'anar enrere molt enrere.

Vaig conèixer Clara Ponsatí fa anys, molts anys. Devia ser l'any 1974 o 1975. Jo era el responsable de batxillers de la Joventut Comunista de Catalunya de Sabadell, l'organització juvenil en l'òrbita del PSUC. Jo devia tenir 16 o 17 anys. I una de les primeres coses que vaig fer va ser connectar amb l'organització catalana de batxillers de la JCC. Em van citar a Barcelona a una reunió clandestina a la Universitat de Barcelona a la facultat d'Econòmiques. Podeu pensar, com te'n recordes? La resposta és molt simple: perquè la por que vaig passar per anar sol a una reunió clandestina a Barcelona és inconmesurable. Allí en el fons d'una gran aula vaig veure un grupet de persones. Hi havia el responsable de batxillers de Barcelona, Badalona, Hospitalet, Terrassa, Sabadell i alguna altra gran ciutat. Aquell grupet de joves decidíem quan feien vaga els instituts catalans. El poder d'organització era bestial. La capacitat de fer soroll impressionant. Els Pablo Llarena i Pérez de los Cobos del seu moment segurament no podien sospitar que aquells marrecs fossin capaços, per si sols, de fer tantes vagues, tantes manifestacions, tirar tants fulls volants, fer tanta propaganda i tantes pintades. Els noms eren tots de guerra, així que no recordo més que dos noms, el del responsable de Barcelona Luis Salvadores amb qui he conservat l'amistat i la responsable i enllaç amb el comitè executiu de la JCC, ni més ni menys que Clara Ponsatí, que tenia només un any més que jo.

Quan es va incorporar al govern de la Generalitat va ser per la dimissió d'alguns consellers quan la cosa es veia que es posava magre. Ho vam comentar amb un amic company a la JCC que és força antiindependentista però em va comentar en un watsap: «Molts convergents no havien pensat mai que per fer avançar la societat a vegades es necessita jugar-se-la. En canvi ella, com nosaltres, ho sap».

Ara Clara Ponsatí ha tornat a la Universitat de Saint Andrews a Escòcia i està a l'espera del que digui la justícia a la Gran Bretanya. Pot ser que els anglesos recordin que quan alemanys i italians bombardejaven Gernica i Barcelona van mirar cap a un altre banda, però quan van bombardejar Londres van contractar els enginyers catalans que havien construït els refugis antiaeris de Barcelona. És la vida i els revolts de la història...