Fa unes setmanes, en un passadís del metro de Barcelona, em vaig creuar amb en Jordi Sànchez. D'entrada no vaig reconèixer aquell home que caminava tot sol, vestit de negre, amb un maletí negre i amb un futur igualment negre, tot i que això darrer encara no ho sabíem ni ell ni jo. Al cap d'un parell de dies, ja dormia a la presó. Ell, no jo.

Durant molta estona no em vaig poder treure del cap l'expressió d'en Jordi Sànchez en aquell passadís. Seriós, sí, però hi havia alguna cosa més. Preocupat? Trist? Enfadat? Concentrat? Banyut? Restret? No sabia descriure-ho fins que un parell de dies després va sortir als noticiaris la seva detenció. Acabàrem. Llavors ho vaig entendre: el dia que el vaig veure al metro, en Jordi Sànchez tenia cara d'estar a punt d'entrar a la presó i encara no saber-ho. Jonathan Coe té una novel·la deliciosa titulada La lluvia antes de caer, on parla de l'olor que fa, de la sensació especial i inexplicable que desperta la pluja abans de caure. Doncs bé, la presó és com la pluja, actua sobre el cos i l'ànima dels que aviat hi ingressaran. A en Trapero se li està posant a marxes forçades la mateixa cara que tenia en Sànchez al metro (estació Verdaguer), i en Puigdemont l'arrossega des de fa dies.

Posats a entrar a la presó, millor fer com en Sànchez, en Forn, en Cuixart i en Junqueras, i ser dels primers. A hores d'ara ja són uns veterans, i devien divertir-se de valent fent quintades a Turull, Rull i la resta de la segona tongada, quan aquests van arribar. Hem de ser comprensius, al cap i a la fi, a la presó hi ha poques ocasions de divertir-se, ni tan sols s'hi sintonitza TV3. A més, no hi ha mal que duri cent anys, i per poc que la fortuna els acompanyi, aviat en Turull i en Rull es podran divertir a costa d'en Trapero i en Puigdemont.

No, el pitjor de la presó no són aquests fets quotidians que ben mirat no fan més que agermanar els reclusos i inclús són una forma d'endurir els nouvinguts. El pitjor de la presó és comprovar que a ningú li importa que hi siguis, que tret d'uns quants -cada vegada menys, segons va passant el temps-que es concentren tal dia a tal hora a tal lloc, la gent continua fent la seva vida i allà us podriu.

Un veu les terrasses dels bars plenes i li costa de creure que abans de punxar cada oliva farcida, els catalans elevin els cors a Estremera o Soto del Real. Veu els joves besant-se i no acaba d'imaginar que al moment d'enllitar-se i treure's la roba, tinguin present cap exconseller. Veu els nens als parcs infantils i no els suposa plorant a llàgrima viva per un govern que mai no va ser. La vida segueix. Aviat, abans del que pensem, no sabrem si encara hi ha gent a la presó o si ja van sortir i no ho recordem.

Potser sí, n'hi ha que es reuneixen un dia per fer quatre crits i pintar de groc una paret, d'altres -quan hi pensen- expressen la seva indignació a les xarxes i alguns criden «Llibertat» quan d'altres es diuen que han de cridar «Llibertat». Però això és tot. La gent -inclús els que pinten parets, inclús els que escriuen a les xarxes, inclús els que criden «Llibertat»- surt de copes, va al cine, aprofita el bon temps per anar a la platja, llegeix un llibre, fa l'amor, riu, queda per fer el vermut, va al gimnàs, escolta una cançó i flaira la pluja abans de caure. I en cap d'aquests moments tenen el menor record cap als que són a la presó, ni encara que tot això ho facin amb un llaç groc a la solapa que ni recorden que porten. És això, el més dur de la presó.