Durant segles i segles, a ningú se li va acudir que les persones grans tinguin dret a cobrar una pensió després d'haver-se passat la vida treballant. Els vells pagesos havien de seguir treballant al camp fins que ja no podien més, igual que les seves dones, obligades a treballar a la cuina i a la casa fins que rebentaven d'esgotament. En alguns llocs existia fins i tot una mena d'eutanàsia obligatòria per als ancians als quals la comunitat ja no podia mantenir. Al Japó, els fills abandonaven els pares al cim d'una muntanya (es va fer una bella pel·lícula sobre aquesta història, La balada de Narayama). A Burundi s'obligava a la gent gran a beure cervesa enverinada, igual que feien amb els reis que s'havien tornat massa vells per governar. I en molts altres llocs se'ls deixava d'alimentar perquè així tinguessin una mort més ràpida.

Per fortuna no totes les societats feien el mateix -altres eren molt més respectuoses amb els ancians-, però l'impuls de treure-se'ls de sobre per enutjosos i improductius -i cars de mantenir- ha existit sempre. I si es pensa bé, molts suïcidis d'avis es devien al fet que ja no volien ser un destorb per als seus familiars.

Segons he llegit, la primera llei europea que va intentar posar remei a les penúries de la vellesa es va introduir al segle XVII, en el ducat alemany de Gotha, on es va crear un fons per a les vídues de clergues. Poc després, en aquest mateix ducat de Gotha, es va crear un altre fons per als mestres que s'havien tornat massa vells per seguir treballant. Però aquestes mesures van ser casos excepcionals que es devien a la benevolència particular d'un governant i no a una política generalitzada.

Les primeres lleis de pensions -molt tímides- es van introduir a l'Alemanya de Bismarck a la fi del segle XIX. A la Gran Bretanya, les primeres lleis de pensions -també molt limitades- es van aprovar el 1908. A Espanya, la primera llei és del 1919 i es deu a Antonio Maura, que va haver de vèncer la ferotge resistència dels patrons, que es negaven a pagar una aportació per a la jubilació dels seus empleats. Quan per fi es va aprovar la llei, els obrers jubilats només tenien dret a una pesseta al dia -una misèria-, però aquesta llei va servir almenys per establir l'obligatorietat de les pensions de jubilació. En el seu moment va ser moltíssim.

La universalització de les lleis de pensions es va produir després de la Segona Guerra Mundial a gairebé tots els països d'Europa, quan la millor dreta es va aliar amb la millor esquerra per assentar les bases del que seria l'Estat del Benestar. A la Gran Bretanya la llei de pensions va ser introduïda pels laboristes el 1948. El franquisme la va copiar -molt tard- quan va crear la llei de Bases de la Seguretat Social el 1963, però van ser els governs socialistes de Felipe González, als anys 80, els que van crear les lleis de pensions tal com ara les coneixem. Per fortuna, tant la dreta com l'esquerra han mantingut la mateixa política. Almenys fins ara.

I a partir d'ara? Qui ho sap. El que és evident és que el fons per a les pensions s'està esgotant i que cada vegada serà més difícil pagar-les. També és evident que moltes pensions són insuficients o clarament vergonyoses, com aquella pesseta diària que cobraven els obrers jubilats el 1919. Però les solucions no són fàcils. Hi ha una visió demagògica que pretén fer creure que el PP s'ha fos els diners de les pensions, de la mateixa manera que hi ha una altra visió irrealista -i cruel- que pretén fer creure als jubilats que es pot viure raonablement bé amb 400 euros al mes. Tot això és innegable.

Però les solucions no són fàcils i tothom n'hauria de ser conscient. Per començar, els jubilats viuen cada vegada més -cosa de la qual tothom hauria d'alegrar-se'n-, però això suposa que les despeses de les pensions es multipliquen diàriament a un ritme vertiginós. El 2002 hi havia 4.269 centenaris a Espanya; ara n'hi ha 17.423, és a dir, quatre vegades més. D'altra banda, les aportacions dels treballadors joves són molt petites perquè viuen en unes condicions constants de precarietat. A això cal sumar-hi una pèssima política d'assignació de recursos. Hi ha diners per a l'AVE, per a Operación Triunfo, per a la burocràcia elefantíaca de les 17 comunitats autònomes i per tantes i tantes coses més, però no n'hi ha per a les pensions. I la solució, repeteixo, pinta molt malament.

Potser els que ens anem fent grans haurem d'anar pensant en aquesta agradable cerveseta que obligaven a prendre als antics reis de Burundi.