Fins on arriben els nostres drets com a consumidors o usuaris de productes i serveis? Queixar-se, si està justificat, és una obligació o més aviat una pèrdua de temps? Quan reeditaran els èxits remasteritzats d' El Fary? Aquestes són algunes de les preguntes que em faig molt sovint, sobretot les dues primeres, que retrunyen amb força dins meu d'ençà que el passat febrer un jove de trenta-tres anys es va presentar a la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Figueres amb la intenció de denunciar un traficant que no li volia vendre droga. A veure, tant se val que el noi anés una mica perjudicat o que els Mossos intentessin calmar-lo i fer-lo anar a casa a dormir la mona, això és el de menys. Tampoc importa gaire que, en un primer moment, aquest heroi de les causes perdudes els fes cas i que pocs minuts després hi tornés per encastar el seu automòbil, un tot terreny, contra una de les pilones de la rampa d'accés a la comissaria. El que realment compta és que el jove se sentia desemparat davant el que creia una terrible injustícia i va decidir queixar-se d'un servei insatisfactori a l'autoritat amb determinació i coratge fins a les últimes i previsibles conseqüències, perquè el cos policial el va acabar detenint per danys i atemptat a l'autoritat. Si més no, el paio mereix el meu respecte i un aplaudiment del públic per participar.
Qui no s'ha trobat mai en una situació similar? Em refereixo a sentir-se estafat i voler reclamar un millor consum o servei? Una factura de telèfon desorbitada, una compra defectuosa, un clau decebedor o un fill babau són alguns exemples a l'atzar que segurament ens han motivat a reclamar més d'una vegada. Fa uns dies, per exemple, vaig rebre a casa una multa d'aquelles que t'arriben amb foto inclosa; el problema és que la foto era tota negra, no es veia res. Llavors, quan vaig llegir la nanolletra informativa del revers vaig certificar que els senyors de les multes no s'estan de ximpleries, que et recorden, sense cap mena de subtilesa, que tens dues opcions: o pagar abans de vint dies hàbils i aprofitar un bonic descompte del 50% de l'import total o reclamar, opció per la qual perds la promoció. A mi que em perdonin, però si has comès una infracció, paga o reclama. I punt. Aquesta estratègia és una prova evident de la poca seriositat amb la qual les administracions gestores sovint subordinen la seguretat viària a l'ingrés econòmic i que, en aquesta línia, han institucionalitzat un sistema de desinformació i coacció als conductors potenciant la seva submissió injusta i injustificada i, per tant, la vulneració sistemàtica i continuada dels seus drets. Perquè molts, davant l'amenaça de pagar el doble i la poca claredat del procés d'al·legacions, no es volen arriscar i cauen al parany de la rebaixa. Al final serà cert que, segons el cas, si decideixes reclamar, és que vas més fi que en Charlie Sheen a una rave perquè si no, millor pagar i després glòria.
