Mig centenar d'adolescents, fumant en catximbes, a les set de la tarda en un bar de la zona cèntrica de l'eixample de Girona. És la imatge que obtinc en seguir els crits del carrer d'un grup de noies agafades del braç que es paren a la porta del bar i espien a l´interior. Criden. Semblen part d'una d'aquestes comèdies italianes de fort dramatisme. Després entren en massa partint-se de riure.

Les catximbes, com que el que cremen conté tabac, estan prohibides per als menors d'edat. Però és la moda adolescent i la moda mana. Allà dins el bar soc el més gran, a qui van dirigides totes les mirades, com si fos de la policia. No cal demanar documents per saber que més de la meitat dels allí reunits són menors d´edat.

Els rostres barbamecs, la mateixa mida d'uns i altres, les cares de nens, els delaten. L´inici de la primavera forma un còctel explosiu amb les efervescents hormones, artefacte amb efecte expansiu. Et miren amb menyspreu. La vida amb ells no farà el que ha fet amb tu, no els farà posar-se de genolls fins que s'adaptin al model, no els farà presenciar dia a dia el procés que els portarà a la tomba, encara no, perquè ells són tan eterns com incombustibles.

Desconfien. Per això et parlen amb monosíl·labs i s´evadeixen tant com poden. És quan al teu rostre es dibuixa un somriure. A la seva edat pensaves com ells, et senties igual. Amb tu la vida no faria aquesta trencadissa de quotidianitat i bons hàbits que havia fet amb els teus grans.

M´acosto al que queda de les velles naus abandonades de carretera Barcelona. Escolto crits, entro. Des que en van demolir una part, els sense sostre han iniciat èxode per deixar terreny lliure a grups d´adolescents que es reuneixen a la zona. Per les bastides en ruïnes, tot i el perill, o fins i tot motivats per risc, per provar-se entre ells, un variat grup de noies i nois recorren les instal·lacions. Pugen escales partides, s´enfilen als sostres.

Altres escullen l'estació de trens per reunir-se i mostrar-se. Rapegen lletres en les quals són els reis del món i et partiran la cara, busca-raons i hedonistes. «No és rap, és trap», et diuen. Un grup de noies «perrean» imitant el que han vist en un vídeo de MTV, poètica recurrent en el macarra i consumista.

Per tota la ciutat, incontrolables, presos dels rampells de l´edat, bulliciosos, descreguts, gran part dels adolescents semblen no comptar amb cap contenció.