El 2014, en una entrevista on em van preguntar per la independència de Catalunya, vaig respondre que era impossible la separació econòmica d´Espanya pel fet que l´estat de Madrid no podria suportar viure econòmicament sol. El distanciament entre Catalu­nya i Espanya és inevitable, ara cal veure a quina distància ens situarem. Els primers punts de desacord, al començament, eren fiscals i culturals en base a la defensa del català, però ara ha aparegut tot un món en discòrdia: un model de societat completament distant, un concepte de democràcia radicalment diferent, un objectiu de societat dispar entre l´«anar fent» espanyol i la globalització catalana... en fi, una dissensió profunda, una ruptura, que fa difícil trobar punts en comú.

Els diaris alemanys avui conclouen que a Madrid ara mateix hi impera «una bogeria estranya». Si estudien més a fons descobriran que és la mateixa bogeria que aflora en molts moments de la història. És la que els va portar a expulsar els jueus i els àrabs d´Espanya, la que van fer servir per colonitzar Amèrica, la que van utilitzar per colonitzar els catalans el 1714, la que va imperar quan van expulsar els francesos, la que els va impedir evitar la independència de les colònies, la que va regnar durant la guerra civil i durant la posterior dictadura... Hi ha més anys de bogeria estranya en la història d´Espanya que no pas d´intel·ligència tolerant i liberal. Espanya està sempre dominada per elits que la controlen i eviten que la democràcia avanci. És un país que no ha fet la revolució burgesa ni la industrial, un fet que s´evidencia encara més després d´entrar a la Unió Europea, on gairebé tothom ha fet aquest trànsit.

El món s´havia pensat que una Espanya europea es modernitzaria i mimetitzaria els valors democràtics i de control existents al vell continent. Però no. Espanya ha modernitzat les infraestructures i una part de l´economia, la que exporta (bàsicament catalana), però s´ha quedat el control extractiu de les elits i el control de l´aparell de l´Estat, col·locant jutges i personatges afins a les instàncies clau. Ha estat el contenciós català, exigint la desaparició del dèficit fiscal (que destrueix el model extractiu), el que ha desencadenat la rauxa de l´estat.

Fer desaparèixer el dèficit fiscal català implica una pèrdua de 8.000 milions per Madrid, de 2.400 milions a Andalusia, de 1.300 milions a Castella Lleó, de 1.300 milions a Canàries, de 1.200 milions a Galícia, perdre 234.000 llocs de treball... i això significa que es desmunta tant el control clientelar del sud d´Espanya com el control central de Madrid, és a dir, la base del funcionament de l´Estat espanyol. Així és com no es va acceptar l´ordinalitat que hi havia en l´estatut del 2006, com R. Zapatero i M. Rajoy es van negar a negociar un concert econòmic i no van voler saber mai res d´un referèndum a Catalunya perquè implicava que Madrid fes una oferta per guanyar-lo. És una negociació impossible perquè destrueix l´status quo de l´Estat.

A partir d´aquí quedà clar que l´única solució passava pel xoc entre Catalunya i el poder de Madrid, tot i sabent que ens podria passar factura. Pensar en una tercera via era una quimera perquè el punt clau és la negació de Madrid a qualsevol tipus de negociació. Arribar a la presó i a la internacionalització del problema era un nivell necessari, no suficient, per resoldre el conflicte: l´elit dominant només acceptarà un dictat extern en la negociació, el complirà perquè serà forçat, mai per convicció pròpia. Fa anys que dic que la solució es troba en una taula en la qual hi ha Angela Merkel, M.Rajoy i Carles Puigdemont i comença així: preneu nota, article primer, article segon... dictant la sortida exacta al problema.

Pel que fa a nosaltres, com més força tinguem en la negociació, més lluny d´Espanya quedarem al final d´aquesta. Això ara mateix passa per fer visible la deriva autoritària d´Espanya en l´àmbit de tot el món. Hi hauria l´esperança que dintre Espanya la gent veiés el pendent no democràtic en el qual s´ha situat el país, però no tinc gaires esperances que sigui així pel control mediàtic i clientelar de l´Estat, havent situat els catalans com els enemics a batre. Catalunya podria agafar el lideratge en la revolució democràtica, tal i com va fer durant la transició, però ara mateix no tenim el respecte de la gent del carrer. Només cal mirar on és l´esquerra espanyola i els que es diuen intel·lectuals, que ara fan vaga de pensar.

La sentència del tribunal alemany sobre la rebel·lió de Puigdemont ha posat ­davant el mirall l´elit espanyola i tot el món ha vist que, no només el rei anava nu, sinó que tota l´elit espanyola anava en pilotes, que actua fora dels estàndards europeus i del món democràtic occidental. S´estan ­situant en una posició en la qual qui pot quedar fora d´Europa no és Catalunya, sinó el territori per sota de l´Ebre. Per tant, fer més visible la bogeria politicojudicial espanyola avui és un bon camí: com més els esverem, més resultats obtindrem.

És ben palès que Espanya serà molt difícil de governar avui sense el suport de catalans i bascos, necessitant els seus vots. Poden canviar la llei electoral per esmenar això, però continuarà essent ingovernable si no rectifica. I això implica resoldre ­l´encaix de Catalunya, fer la revolució ­democràtica i les industrials; totes quatre de cop. Ho creieu possible? Algú creu que es pot passar de l´època medieval a la postindustrial en un clicar de dits? Jo no. Espanya està destinada a romandre en la bogeria. Com més lluny, millor.