Quan tenia 19 anys, un grup d'estudiants de Dret vàrem fer una visita al Senat convidats per l'amic parlamentari Ramon Sala i Canadell. Hi vam anar amb el tren de nit i en Ramon va portar uns fuets de casa seva, un viatge inoblidable. En aquells dies vaig conèixer més de prop dues persones que, juntament amb en Ramon, han marcat la meva vida: en Narcís Oliveres i Terrades i en Joaquim Ferrer i Roca. Acabem d'enterrar en Narcís, cap dels trens ja no m'acompanya ni m'explica el fil roig que ens unia ni em dona consells. Els anys passen. En Narcís va deixar de ser senador un any després d'aquell viatge a Madrid, de manera imprevista, una emboscada. Va entrar en una època de tristor de la qual va sortir aviat fent classes de Dret Públic de Catalunya a la Facultat de Dret de la novíssima Universitat de Girona. Va ser el meu professor. I vam intensificar el tracte, l'afecte, l'amistat. I el veia amb tantes ganes de continuar el seu compromís polític i cívic que l'any 1995 vaig avalar el seu ingrés a Convergència Democràtica de Catalunya. Hi va jugar un paper actiu. I en el Congrés del partit de març del 2012 va ser una persona clau a fer que la ponència política del partit fixés l'objectiu de la independència. Convé recordar que el nou plantejament ve d'aquell any i no de fa un parell d'anys. En Narcís va continuar el seu compromís amb la fundació del Partit Demòcrata i als seus 88 anys continuava actiu escrivint i exercint de polemista ben fonamentat i perseverant, quasi podríem dir que tossut.

Convé remuntar el riu de la biografia d'en Narcís per recordar els seus orígens com a llicenciat en Dret -en un temps que anar a la Universitat era l'excepció- i d'advocat figuerenc. I gerent d'una empresa metal·lúrgica que va dirigir amb encert i va saber connectar amb empreses franceses. No s'entén la vida plena d'en Narcís sense la seva esposa, l'Aurèlia Guillamet, sempre al seu costat. Els agradava recordar que vivien en una casa en la qual s'havia d'entrar per la botiga i amb orgull reivindicaven la tradició de botiguers de la família de l'Aurèlia, al rovell de l'ou del centre de la ciutat. Van tenir dos fills, la Francina i en Miquel. Amb la Francina i el seu marit, en Jean-Pier­re, hem tingut una relació també constant i d'estima. Casa seva a París ha estat molts cops el lloc d'agradables sopars i uns quants el meu llit a la ciutat del nord enllà.

En Narcís era un home robustament ben fet des d'un punt de vista de preparació intel·lectual. Un figuerenc amb formes de vida burgeses i meritocràtiques. I com que l'humor és l'últim que s'ha de perdre, ell mateix reconeixia un tret de la seva personalitat quan deia: «Com que em dic Narcís puc ser una mica narcisista....» i després començava a explicar, generalment de forma detallada, una experiència viscuda o un punt de vista. Sí, en Narcís es volia fer valdre, era perseverant... tossut... no es rendia mai. La mort no el va agafar rendit. Escrivia, difonia el seu pensament, trucava i estimava els seus. Ens estimava.

En Narcís va ser un afrancesat. Sempre el van atreure les formes de vida franceses. Agafava el tren, s'instal·lava a casa la Francina a París i anava a la biblioteca del Senat francès per documentar la seva tesi doctoral. La seva preparació venia de ben jove. Això va fer que en la seva segona legislatura al Senat, quan va arribar Ramon Trias Fargas de portaveu, es professessin respecte mutu i un bon to en el treball. En Narcís i l'Aurèlia eren convidats, de tant en tant, als sopars del Trias Fargas a la casa de Rambla Catalunya. I en Narcís se sentia reconegut per la seva incorporació en aquells cercles profundament catalanistes, liberals... Els que van perdre la guerra i lluitaven per recuperar la llibertat. Quan Trias Fargas va tornar a ser nomenat conseller d'Economia, va tenir nou portaveu: en Joaquim Ferrer. Em ve a la memòria com en Narcís va assistir afectat i emocionat al funeral d'en Quim Ferrer, el maig de 2016. Tenia devoció pels dos, Trias Fargas i Ferrer, sabent que els dos venien de tradicions polítiques diferents però que els unia a tots un llarg camí per recuperar les institucions. Amb en Quim Ferrer va coincidir al Reagrupament Socialista del figuerenc Josep Pallach. Tots dos eren essencialment pallaquistes. L'any 1982 es va presentar al Senat per Unió Democràtica en la candidatura Catalunya al Senat que aplegava CDC, ERC i UDC. Ja hi havia hagut èpoques d'unitat en el mon nacionalista: Ramon Sala i Canadell, Frederic Rahola i Narcís Oliveres. Els tres foren elegits. Començaven tres legislatures plenes d'anècdotes, bon humor i bonhomia. Quan fou nomenat conseller de Comerç, Consum i Turisme, el 1995, el president Jordi Pujol li va donar quatre línies generals d'actuació, llibertat en els nomenaments i només li va indicar un nomenament, un jove que despuntava, encara independent, i que convenia promocionar a Director General. Quan Narcís Oliveres va cridar Artur Mas al despatx li van dir que aquell dia no havia anat a treballar perquè estava malalt. I Mas, que té el patró de conducta de fer que no està malalt per estar sempre actiu, va ser nomenat pel càrrec per una trucada telefònica.

I podria i voldria escriure molt més de l'amic Narcís Oliveres. Quan sabia que havia de passar per Figueres li trucava per telèfon i sempre trobàvem una estona per veure'ns. Els primers cops, li agradava portar-me a sopar al magnífic restaurant xinès de prop de casa seva. Em sembla que no li va saber greu deixar de ser conseller, va tornar a ser parlamentari, que era la seva veritable vocació. Per això ens enteníem tan bé. Et trobaré molt a faltar, estimat Narcís.