09 de abril de 2018
09.04.2018

Les «galetes» de Facebook

09.04.2018 | 07:05

Avís de cookies... Aquest lloc web utilitza cookies, tant propis com de tercers, per recopilar informació estadística sobre navegació i mostrar-li publicitat relacionada amb les seves preferències... Aquest és el text més freqüent que ens trobem quan fem servir internet a la recerca d´una web. Si no acceptem l´avís pot ser que se´ns impedeixi l´entrada a la pàgina, per més que qui ens adverteixi sigui el navegador i no l´amo de la maleïda pàgina, de vegades, fins i tot, una Administració pública i fins universitària.
Les galetes no són galetes, òbviament, sinó els mecanismes informàtics –paràsits recol·lectors, en diuen alguns experts– que transfereixen les nostres dades al programa amb el qual solem navegar per la xarxa (Google, Yahoo, Firefox, Safari... o el fictici Chumhum de la sèrie The Good Wife). Gràcies a les cookies, aquests programes navegadors obtenen tota la informació dels moviments per la xarxa: observen el que mirem, quan, com i quant... i aquestes dades s´emmagatzemen en ordinadors amb una gegantina capacitat d´arxiu i encreuament d´informació.
A aquesta acumulació de dades procedents de milions d´usuaris en diuen Big Data i la seva organització i gestió per a un ús específic és un dels grans negocis actuals. És, en el bàsic, el negoci de les empreses que han aconseguit que els seus programaris per navegar (els abans citats) siguin massivament utilitzats des de qualsevol racó del planeta. I atès que aquest és el gran negoci de la gran dada, altres programes d´intens ús com els que desenvolupen xarxes socials tan conegudes com Facebook, Linkedin, Twitter, Instagram i altres molt difosos com WhatsApp, Pinterest, Foursquare o You Tube, també es dediquen a captar informació dels seus clients o, fins i tot, a permetre que altres empreses incorporin aplicacions a les seves plataformes per capturar dades dels navegants.
Òbviament, el comú dels mortals desconeix tot això, i si s´és un jove o adolescent compulsiu, dominat per l´addicció a la connectivitat permanent a les pantalles, menys encara. Potser fins i tot els produeixi una certa gràcia comprovar que en els espais neutres per a la publicitat de les webs que es visiten apareguin anuncis sobre objectes o temes que són del seu grat i interès. Els navegadors paguen una petita quantitat a les webs per disposar d´aquests espais, i ells al seu torn l´han revenut als anunciants que demanen accedir a clients que responen al perfil favorable a la compra dels seus productes.
Fins aquí, res a objectar, tot el contrari. Que un rebi publicitat de cotxes si és un amant de l´automoció o de llibres d´història si li apassiona el passat de la humanitat, és força més plausible que en l´antic món analògic quan per un sol i únic canal es rebia tota l´oferta possible del mercat universal. O et dedicaves a la publicitat o resultava insuportable.
Ara bé, el que acaba de passar als Estats Units i que obligarà a comparèixer davant el Congrés el reconegut geni digital de tot just 33 anys que va inventar Facebook, Mark Zuckerberg, és alguna cosa més sinistre i perillosa. El que ha posat el mur de Facebook als peus dels cavalls i li ha fet perdre en tot just uns dies més del 12% del seu valor en borsa, ha estat la tolerància cap a aquestes terceres companyies que, pagant, instal·len aplicacions en l´espai de Zuckerberg per obtenir informació. Una d´aquestes companyies, la Cambridge Analytics –amb seu en els dos Cambridge, l´anglès i el de Massachusetts–, va aconseguir recopilar dades de més de 50 milions d´usuaris de Facebook per crear estratègies encobertes de publicitat política.
Fa anys que les tècniques del màrqueting s´han vingut aplicant a la política, d´una manera cada vegada més científica com va fer Tony Blair, per exemple, en incorporar la dinàmica de grups (una mena de psicoanàlisi de saló per a col·lectius reduïts) a les seves campanyes electorals. Però el que ha passat ara amb Facebook arriba a una esfera superlativa, una mida sobrehumana i macrosocial en incorporar dades computades de milions de persones i amb milions de detalls.
És a dir, que grans companyies amb mitjans il·limitats, capaços d´emmagatzemar el nostre perfil digital –els nostres usos, preferències i desitjos, incloent els més ocults– i amb experts a l´última en el coneixement dels avenços en neurociència, tenen la possibilitat oberta de tractar de modificar les nostres conductes, ja no per comprar alguna cosa que aparentment no ens interessava –el que ha vingut fent la publicitat des de sempre–, sinó per canviar d´opinió sobre les nostres preferències polítiques. No parlem de manipulació, adulteració o construcció de falsedats –les postveritats que es diuen ara–, parlem de la sobreestimulació dels nostres propis desitjos per modificar o limitar la nostra capacitat de lliure elecció.
Davant d´aquest poderós univers computacional, els ciutadans es defensen amb una innòcua llei de protecció de dades que, ni de lluny, arriba a advertir dels riscos que suposa l´existència d´aquests grans germans d´internet. Per dir-ho suaument, estem en pilotes davant de la xarxa i no ens hem assabentat de l´abast transformador d´aquesta nova era en la qual hem caigut de cara i sense meditació prèvia. El cas és que el món occidental, i en particular l´espanyol, s´ha omplert de legisladors a sou de l´erari públic que ja no sabem per a què serveixen mentre els genis de Sillicon Valley i els hackers russos pesquen pels nostres subconscients com a cal sogre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema