El passat dia 2, el Sr. Jesús Badenes escrivia en aquestes mateixes pàgines l´article: «Normalitzar la misèria», amb relació a la pensió vergonyosa que l´Estat atorga a molts pensionistes. Segons dades que exposava el Sr. Badenes, el 55% dels jubilats gironins cobren menys de 735 euros al mes. I més de 18.000 pensionistes de Girona cobren, amb dades del mes de gener passat, per sota de 350 euros mensuals.

La manera com un Estat tracta les persones més fràgils de la societat és una prova de la sensibilitat (o de la manca de sensibilitat) dels governants.

Al costat de l´escàndol que suposa una pensió que permet, amb prou feines sobreviure, o hauria de dir, malviure, trobem altres pensionistes que neden en l´abundància, fins i tot en persones de conducta, diguem que irregular. Fa unes setmanes els mitjans de comunicació exposaven la situació d´alguns condemnats pel GAL i per les targetes black, entre els pensionistes del Congrés, que paga pensions a més de cent exdiputats i exsenadors.

El 2011 es van suprimir les anomenades pensions parlamentàries a causa, segons ens van dir, de la crisi econòmica. Però en l´actualitat encara reben la pensió més de cent exparlamentaris que van estar un mínim de set anys a l´escó i que en jubilar-se havien arribat al límit màxim de percepció de pensions. Per això el Congrés de Diputats, amb càrrec al seu pressupost, ingressa mensualment la quantitat que necessiten eixes persones per tal que arribin a la pensió màxima. D´aquesta manera, 111 exparlamentaris continuen cobrant aquest complement de pensió.

Un primer detall, i no menor, és perquè els parlamentaris, amb un mínim de set anys a l´escó, ja poden cobrar de les Corts espanyoles. Els treballadors ¿poden cobrar una pensió o un complement si han treballat només set anys a una empresa? És evident que aquest fet de poder cobrar un complement per treballar set anys al Congrés o al Senat, porta una gran desafecció envers la política, a més de ser una gran injustícia.

Dels 111 exparlamentaris, dos d´ells cobren més de 3.000 euros: Jaime Ignacio del Burgo, amb 27 anys a les Corts, primer amb UPN i després al PP, i Pablo Castellano, amb 16 anys a les Corts, amb el PSOE i amb IU. Res a dir si els correspon això.

Altres exparlamentaris, concretament 11, cobren un complement que oscil·la entre 2.000 i 2.500 euros mensuals i 17 més, reben entre 1.500 i 2.000 euros cada mes.

El cas més flagrant entre aquests darrers és el del Sr. Guillermo Galeote, parlamentari del PSOE entre 1977 i 1993, que va dimitir com a responsable de finances del partit el 1991 pel cas Filesa, i que cobra 1.839 euros mensuals. O José Acosta, també del PSOE, diputat durant 29 anys, condemnat a un any de presó per les targetes black de Caja Madrid, que cobra 1.098 euros.

O encara, Ricardo García Damborenea, secretari dels socialistes biscains, i diputat entre 1982 i 1989, condemnat per col·laborar amb el GAL i condemnat a set anys de presó pel segrest del Sr. Segundo Marey, que cobra 2.050 euros mensuals.

Caldria, en un Estat equitatiu i amb sensibilitat social, que aquest afavorís les persones més fràgils de la societat. I pel contrari veiem que un diputat, pel fet de ser-ho durant set anys, cobra més que un pensionista de Girona, que ha de malviure amb 735 euros al mes, o amb només 350.

Així com l´arquebisbe màrtir Óscar Romero deia que «la justícia és com una serp: només mossega els qui van descalços», també podem dir el mateix de l´economia, que maltracta els més dèbils i protegeix els poderosos. Amb tot, un Estat sol·lícit hauria de mostrar-se comprensiu amb els febles. I no només no fa això, sinó tot el contrari: es mostra fort amb els febles i feble amb els poderosos.

Els dirigents de l´Estat haurien de tenir en compte el que denuncia el Psalm 81: «Fins quan sentenciareu contra justícia, afavorint la causa dels culpables? Són els febles i els orfes que heu d´afavorir: feu justícia als pobres desvalguts, allibereu els indigents i els febles, arranqueu-los de les mans dels injustos».