Mirar, estudiar la realitat, requereix mirar-la des de diferents punts de vista. Per això avui voldria mirar la realitat des d´una perspectiva no nova però sí poc estudiada i divulgada: la perspectiva de la cohesió social, la perspectiva de com és i com està el poble de Catalunya.

Durant tot el període del domini convergent, del Pujol jerarca de Catalunya, la cohesió social, el clam de Catalunya un sol poble va estar a sobre de la taula. Però qui va consolidar aquest sol poble varen ser els ajuntaments d´esquerres que varen fer una política de cohesió social al que és el nucli de la Catalunya futura que són les grans ciutats i el cinturó de Barcelona (una semicircumferència de 50 km al voltant de Barcelona, on viuen el 75% dels ciutadans de Catalunya) on residia la majoria de la immigració. I va ser feta al marge (si no en contra) d´en Pujol, que sempre va dir que els partits d´esquerres i especialment els socialistes eren mals catalans (allò de «què han fet els Maragall, Serra, Obiols, etc. per Catalunya?»). Posaré només un exemple viscut. Quan es va voler ensenyar el català i en català (a l´inici de la democràcia), un dels problemes eren els mestres de parla castellana que hi havia a Catalunya i a qui els havíem de dir que havien d´aprendre el català o anar a altres llocs. Vam ser bàsicament els d´esquerres qui ho vam defensar en tenses reunions a sindicats i altres llocs i molts cops ens vam trobar a la sortida amb manifestants que ens deien botiflers. I vam callar i vam fer el que, com a catalanistes, crèiem que havíem de fer sense esperar recompenses.

Quan es va fer el govern tripartit va començar una lluita pel poder entre CiU i una ressorgida ERC i varen haver de demostrar que eren més nacionalistes que els altres. Així va ser com varen forçar un estatut que va acabar en un text de màxims que sobrepassava abastament el que era recomanable i que Maragall no va saber o no va poder parar i que, un cop presentat a les Corts espanyoles, un Mas autoatorgant-se poders que no tenia va negociar la seva cota realista amb Rodríguez Zapatero. La lluita va continuar i ERC es va desenganxar de l´Estatut i va fer campanya contra el referèndum convocat per demostrar que era més nacionalista que CiU. A partir d´aquí, un PP desbocat va fer la campanya més dura contra Catalunya i el seu estatut i va passar el que va passar al Constitucional. I en Mas va guanyar les eleccions, va fer govern i va pactar amb el PP per retallar-nos l´estat del benestar i després quan va veure que podia perdre el poder va decidir pujar al carro de l´independentisme per continuar disputant el poder a ERC. Això sí, tot ho varen fer pel bé de Catalunya.

Aquí comença el darrer capítol de la història i que continua tenint en la lluita pel poder entre els exconvergents i ERC un eix important. Molt del que ha passat ha girat a l´entorn d´aquesta lluita, a veure qui guanya en cada moment, qui és el més nacionalista i qui és el traïdor a la causa. I quin és el resultat? Avui tenim al davant una perspectiva realment greu per a Catalunya. Han aconseguit que molts, entre ells molts immigrants de les grans ciutats que el catalanisme d´esquerres mimava, se sentin incòmodes a casa nostra i avui hagin votat Ciutadans, un partit contrari al catalanisme. Avui parlar d´un sol poble, del poble de Catalunya, és una il·lusió que sols el voluntarisme d´alguns pot continuar veient. I l´esquerra que continua defensant el catalanisme està desprestigiada per errors propis i per la propaganda dels independentistes, que la volen submisa als seus peus. I si això no fa pensar als independentistes ho tenim malament. Diuen que la força de l´independentisme ha vingut per quedar-se a Catalunya però no veig que es digui que la força de l´antiindependentisme (i potser, si no es rectifica, de l´anticatalanisme) també està a punt de reafirmar-se i quedar-se a Catalunya. I amb un poble dividit per la meitat sense perspectives de complicitats, es pot bastir una Catalunya pròspera?

Els discursos de Domènech i Iceta al darrer ple del Parlament demostren, un cop més, la voluntat de les esquerres de tornar a lluitar per la cohesió social de Catalunya, per solucions transversals de governs que representin tots els catalans i no sols una meitat, sigui quina sigui. Però per això, per poder-ho aconseguir, l´independentisme ha de fer autocrítica, ha de tornar a la política que fa temps va abandonar pel voluntarisme «bonista» que avui el domina, ha d´abandonar l´astúcia com a arma política basada en la provocació per buscar la reacció de l´Estat i aleshores fer-se la víctima. I això demana que cessin les hostilitats entre ERC i PdeCat per poder fer una autocrítica sincera sense l´espasa que suposa poder ser tractat de traïdor. I Ciutadans hauria de fer un programa de govern per tot Catalunya que anés més enllà d´un al·legat contra l´independentisme.