Divendres passat, mentre Carles Puigdemont gaudia de les primeres hores fora de la presó de Neumünster, el president del Parlament iniciava una nova ronda de consultes telefòniques amb els caps dels grups de diputats de cara a fer una quarta proposta d'investidura de nou president de la Generalitat. Una quarta proposta que repeteix el mateix candidat de la segona: Jordi Sànchez, que és el nom que Junts per Catalunya ha posat damunt la taula i que, en virtut del pacte de govern que els lliga, té la conformitat automàtica d'Esquerra.

La designació de Sànchez implica que l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana tornarà a demanar permís per sortir de la presó, a fi de ser present al debat d'investidura. Aquesta vegada afegirà a les seves al·legacions, com a novetat, com a argument, el fet que el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha admès a tràmit la seva demanda contra l'Estat espanyol i ha dictat «mesures cautelars» a favor seu, segons la versió que en dona el seu grup.

De fet, el comitè ha notificat l'acusament de recepció de la demanda i ha aplicat el protocol corresponent, que inclou recordar a l'Estat demandat l'obligació de protegir els drets del demandant, sense pressuposar que no ho estigui fent. I això és el que, probablement, respondrà el jutge: que ningú no nega els drets polítics de Sànchez, però que aquests drets estan limitats per les disposicions legals que protegeixen el bé superior de la justícia i l'ordenament constitucional. O alguna cosa per l'estil. De fet, el jutge Llarena ja ha signat uns quants escrits en els quals posa a la balança els drets polítics dels processats i les exigències del procediment judicial, i es decanta per les segones.

Insistir en Jordi Sànchez és un gest, potser el darrer abans de penetrar en les ombres grises de la via pragmàtica. Junts per Catalunya no pot renunciar a fer gestos com aquest, encara que sigui conscient del seu abast limitat. Una cosa és preveure que al final triaran un candidat possible segons el trist criteri que ni Llarena ni Lamela no el reclamin, i una altra cosa és donar a entendre que s'accepta la derrota sense piular.

Però dins la majoria parlamentària no hi ha consens sobre l'abast i les implicacions dels gestos, i encara menys sobre la necessitat d'acompanyar-los d'una dosi de pragmatisme orientat a formar un Govern que recuperi les competències que pugui. I els dies passen.