12 de abril de 2018
12.04.2018

Partits en crisi

12.04.2018 | 07:11

Durant anys, el PP i el PSOE van actuar com els partits de l'estabilitat a Espanya. Érem llavors una democràcia jove que s'adaptava ràpidament als costums europeus. Les institucions es modernitzaven, les empreses s'internacionalitzaven i el prestigi de la Transició marcava un camí de democratització que aviat seria estudiat en altres països. PP i PSOE s'alternaven en el poder sense que es produïssin grans sorpreses. Tots dos van descentralitzar el país, tots dos van seguir l'estela europea, tots dos van impulsar polítiques de protecció social.

Dels socialistes s'esperava més obertura al legislar sobre el que, d'una manera o altra, té a veure amb qüestions morals. Del PP s'esperava un estricte control pressupostari i polítiques més favorables al dinamisme empresarial. Però les diferències eren molt matisades, de vegades imperceptibles, ja que tots dos oferien polítiques de centre –més socialdemòcrates que conservadores o liberals–, les quals es veien beneficiades per una demografia propícia, una enorme inversió exterior i els efectes positius que va tenir a mitjà termini la reconversió industrial i les inversions en nous equipaments tecnològics. Durant diverses dècades, PP i PSOE, cadascun amb les seves peculiaritats i també amb els seus errors, van modernitzar el país i el van fer més inclusiu, més solidari, més competitiu, més obert.

Després de la crisi de 2008, però, tot va començar a canviar. Si es volen buscar les arrels del problema, potser es pugui adduir que la segona legislatura d' Aznar amb la seva política atlantista desacomplexada i el seu pols ferm contra el terrorisme etarra va sembrar les llavors de la discòrdia posterior. No hi estic d'acord, encara que puc entendre el sentit de l'argumentació. Durant aquells anys, les tensions internes van començar a accentuar-se a Europa després d'una dècada dels noranta relativament tranquil·la. Tot i la posada en marxa de l'euro, l'impuls comunitari dequeia, imposant al carrer una nova sentimentalitat que reflectia el primer malestar. Zapatero va recollir aquesta sentimentalitat i es va embarcar en una política que, per primera vegada, trencava amb molts dels consensos previs. Cal preguntar-se com hauria evolucionat Espanya si el zapaterisme hagués obrat d'una manera menys imprudent, no només en l'econòmic.

Amb l'arribada del crac, de sobte totes les tensions es van accelerar i, en baixar la marea, la nació va començar a emergir nua. Va ser un canvi sobtat, es diria que imprevist. Per descomptat, aquest moviment tectònic no va afectar només Espanya, sinó que reflectia un canvi global que es va estendre a la majoria de partits de l'estabilitat europeus. En certa manera, amb la voladura del bipartidisme, la Unió es va italianitzar i es va fer més ingovernable. L'economia s'enfonsava, desapareixien empreses centenàries, el deute sobirà amenaçava de fer trencar l'euro. L'extrema dreta i l'extrema esquerra van cobrar una força inusitada, mentre la retòrica dels populismes s'acarnissava contra les institucions. Com un dimoni que enllacés directament amb la primera meitat del segle XX, va ressorgir la perversa amenaça del totalitarisme.

Cal fixar-se en el moviment pendular: una crisi no va deslligada de l'altra. L'absència de projecte de govern –en el fons, de sobirania política– va lligada a un descrèdit de la democràcia representativa i a la temptació afilada dels populismes. Observem el que passa a Espanya i com el PP i el PSOE –primer lentament, després de manera accelerada– han anat perdent el seu perfil propi, entre la metàstasi perversa de la corrupció, la pèssima selecció de les seves elits, el covard fervor demoscòpic, l'absència de valor a l'hora de governar. Perquè la política és l'art de la prudència, però també el de la seducció i l'esperança. I, poques vegades, la prudència equival a la paràlisi o ocultar-se darrere d'una norma, una llei o un algoritme, com va fer la UE amb els fluxos migratoris, una de les conseqüències –ningú podrà dir que imprevista– ha estat la victòria per majoria absoluta d' Orban a Hongria. Si els governs no decideixen, altres decidiran per ells. Si els partits de l'estabilitat no actuen amb valentia, seran també altres els que ho facin. Cs i Podem ho saben. Els que sembla que no són el PP i el PSOE.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema