Passen les setmanes i a cada una d'elles les estratègies canvien. És gairebé impossible analitzar res amb una mica de fonament, fent cas de les declaracions dels principals líders polítics. I dels advocats, que darrerament són els que marquen les agendes de ràdios i televisions i de retruc les de la societat fent el que han de fer; defensar els seus clients a costa del que faci falta. Ja fa temps que hem entrat en una dinàmica perillosa. Una dinàmica que s'ha utilitzat sempre, que fins i tot es pot dir que està implícita en la política, però que ara s'exagera fins a límits exasperants. Es tracta de no dir mai públicament res del que en realitat es pensa o es vol fer. És fàcil trobar-se en la rocambolesca situació d'assistir a una compareixença pública; escoltar unes declaracions (sovint rotundes i determinants) i, poca estona després en un cafè a soles amb el protagonista, sentir tot el contrari del que ha declarat davant el micròfon uns minuts abans. És la perversió més absoluta de la comunicació; no diguis mai allò que penses perquè podries dinamitar l'estratègia del partit, no fos cas que això o allò se n'anés en orris. El trist és que la conversa en la intimitat sol tenir més sentit comú que la que s'ha produït a micro obert. La sospita és que els partits només tenen estratègies volàtils.
