El rebuig d'un magistrat del petit land de Schleswig-Holstein a imputar Puigdemont per un delicte de rebel·lió amb violència, estava cantat. L'estratègia constitucionalista de deixar en mans de la justícia l'escapçament del moviment independentista ha arribat a la seva fi. Estava agafada pels pèls. Ni l'ordenament jurídic espanyol, ni cap altre de qualsevol país de la Unió Europea, imaginava un moviment d'insubmissió política de la magnitud del que van posar en marxa els sobiranistes catalans a través de vies parlamentàries. Enjudiciar la pseudodemocràcia catalana era inviable, la rebel·lió amb violència se substancia en l'imaginari amb un generalot enfilat a un tanc. I aquí s'han cuidat molt molt d'evitar imatges mediàtiques d'aquest tenor.

El més semblant a aquesta situació cal rastrejar-ho en les declaracions d'independència que es van produir a Europa impulsades per la força militar del nacionalsocialisme alemany, Ucraïna, Croàcia, Eslovàquia -de curta durada llavors-, o la secessió de set estats meridionals de la Unió americana a la qual se'n van adherir quatre més per proclamar un nou estat que va entrar en guerra per això -i la va perdre-. Però també cal recuperar els dos antecedents fallits del mateix nacionalisme català, el de Francesc Macià el 1931 i el de Lluís Companys al 36, proclamant una independència que va resultar, així mateix, de cartró pedra i durada efímera. Ni els redactors de la Constitució ni els legisladors del Codi Penal ho van recordar, molt menys ho van preveure.

La pel·lícula catalana actual és original en termes històrics: la majoria parlamentària simple d'una assemblea territorial sense capacitat sobirana decideix proclamar la seva independència de forma unilateral i mig seriosament, mig en broma. Seguidament, el mecanisme jurídic establert per anul·lar les extralimitacions dels poders autonòmics, és a dir, les sentències del Tribunal Constitucional, van ser desoïdes. Finalment, un article de la Constitució, el ja cèlebre 155, va tenir una implantació assumida per tots els contendents. Estava previst que la repetició de les eleccions o, si no, la pressió judicial, acabarien amb l'aldarull. Han estat insuficients i, de moment, la pel·lícula no s'ha acabat: muta cap a sèrie amb infinitat de capítols.

Atrapat pel seu caràcter contemporitzador i per la seva minoria parlamentària, Rajoy no ha fet més passos en el pols contra els nacionalistes catalans. Aquests últims només han mostrat debilitat amb l'acatament del 155, per la resta han respost amb envits a cada jugada governamental. Puigdemont i la facció més agosarada del nou partit sorgit de les cendres del pujolisme han apostat clarament a deixar el conflicte obert, a enfonsar les naus d'un Estat espanyol que, per contra, ha mesurat tots els seus moviments després de l'empastament del referèndum: Ni terceres eleccions, ni intervenció de TV3, ni resposta a la immersió lingüística, Espanya no ha volgut provocar més tensió. Els nacionalistes, en canvi, han aguditzat les contradiccions internes de la Constitució.

La insensatesa de la situació arriba a registres demencials. Hi ha rebels a la presó ja fa mig any, altres fugits i al peix gros únicament se'lpodrà jutjar per un delicte menor. El jutge Llanera es vol regirar contra la decisió alemanya; un altre error. A aquest embús penal s'uneix, en paral·lel, que tots els encausats mantenen els seus drets polítics intactes fins que no hi hagi una condemna ferma que els inhabiliti. Espanya, tan marcada pel sainet com a expressió del caràcter propi, s'arrebossa en una trapelleria política: els diputats són acusats per delictes que comporten més de dues dècades de presó, molts d'ells queden empresonats de manera preventiva i xuclant barrots sense pietat, però tots ells poden presentar-se a unes eleccions, participar en mítings en línia, sortir elegits, ser votats com a presidenciables i fins i tot delegar el vot si fos necessari. Un sense sentit.

Rajoy i la seva cohort d'advocats de l'Estat, tot un gabinet d'opositors, no han actuat mentre al Parlament de la Ciutadella aprovava lleis i normes anticonstitucionals per desconnectar de l'Estat espanyol, creient que amb el marc legal existent n'hi hauria prou per aturar la insurgència. Era evident que amb els delictes menors -sedició, malversació, desacatament- el recorregut penal contra els nacionalistes hauria estat més fàcil, i encara més si, com va intuir Felipe González, en comptes de la humiliant presó s'hagués optat per tramitar amb urgència normes electorals per limitar l'activitat política dels que van optar per trencar les regles del joc, com ja va passar en el seu dia amb l'abertzalisme basc. Ara, el Govern aconsegueix el seu màxim punt de debilitat en anys, el lloc on volien veure'l els nacionalistes. I només la generositat de Ciutadans i del PSOE poden salvar aquest Estat que camina grogui, noquejat.