En defensa pròpia i per raons biogràfiques sempre m'he representat el poder espanyol per la seva caricatura: un senyor baixet i molt i molt cabrejat, amb un bigoti ranci filtrant nicotina. De vegades, el mandamás (una paraula formidable de la llengua castellana) és un senyor amb tota la barba que fuma havans a manera de desafiament fàl·lic, com és el nostre cas, però és el més a prop que Mariano Rajoy se situarà de l'activitat cognitiva. L'Espanya de Frascuelo i de Maria, de nuvis de la mort i creus processionals, invoca a l'anar-se'n al llit a una legió d'espectres encapçalats pel separatisme català (i l'hidra marxista), així no és estrany que descansi malament.
Després de la pesada digestió de les resolucions judicials que no controla (lògic, es produeixen a Alemanya), aquest poder obstructiu, aquest empatx secular de beateria i mala idea, ha optat, com Erdogan de Turquia, per criminalitzar tot el que faci olor de kurd o armeni per més que els CDR catalans estiguin molt lluny, en ferocitat i poder destructiu, de la kale borroka: el primer cas a Europa de reclamació d'un nou Estat que, després de mesos d'enfrontaments, no ha provocat un sol mort, ni en les seves files ni en les dels altres. És igual: se'ls acusarà de sedició i terrorisme, d'estar venuts a l'Iran, com Pablo Iglesias, com Pedro Sánchez si es posa ximple. S'admeten adhesions indestructibles.
Ni en els seus somnis més desbocats podia el sobiranisme català imaginar-se que Mariano Rajoy i els seus seguirien amb tanta fidelitat els arguments de l'energumen, el guió que, amb tanta parcialitat com astúcia, els van assignar els independentistes. Ho estic dient des de fa molt: el problema és el PP. Un autor intel·ligent, de dretes, de gènere curt (així no han de llegir gaire, ni assistir a classe), Julio Camba, deia: «Espanya té federades les seves cuines, com té federats els seus usos i costums». Trencar l'empatx, recuperar la motilitat intestinal deixar que baixi aquest poder podrit i en replegament: ja produïm més Història de la que podem digerir.
