Sobre un senzill símbol
Lluís Torner i Callicó girona
Aquest passat dimecres, al Congrés dels Diputats, el ministre de Justícia, en resposta a un diputat de JuntsperCat, amb un cert to de prepotència, li va etzibar una resposta que, no sol a aquest darrer, sinó a molts dels que vàrem poder sentir-lo, ens va fer molt mal, ja que va titllar el llaç groc, que el diputat duia a la solapa, com un símbol ofensiu. Amb tots els respectes, ja que no volem caure en el mateix error, pensem que l´ofensiu, en tot cas, va ser la manera de dir-ho. Som molta gent, i no tan solament catalans, que lluïm aquest símbol a la solapa, no per ofendre ningú, en cap manera, sinó per a recordar aquells nostres polítics, empresonats o expatriats, pel fet d´haver intentat complir amb el que es varen comprometre a complir; i alhora, també, en record de les seves famílies, que pateixen la tristor de la forçosa separació. Per consegüent l´objectiu no és el de voler provocar ningú, sinó, exclusivament un gest de respecte, envers uns homes i dones que ho estan passant malament. Entenem que pugui haver-hi gent que no hi estigui d´acord, perquè ho vegin diferent o pensin d´una altra manera, tothom és ben lliure de pensar com li dicti la seva consciència, només faltaria; però el respecte, la tolerància i la bona convivència, entre uns i altres, no s´hauria de perdre mai. Saber acceptar el dret a manifestar, pacíficament, un sentiment i una voluntat diferents, és propi de tot país normalitzat. És el nostre parer.
No tothom qui sap ensenya
jordi turon girona
Després d´una xerrada sobre «El cinema de la darrera dècada», una alumna d´Història del Cinema de la UdG preguntava, als professors i crítics de la taula, per què les pel·lícules que els recomanaven els resultaven tan pesades i allunyades del seu món. Abans, més d´un dels opinadors es manifestava decebut perquè al jovent no els agraden films que a ells els entusiasmen.
El senyor Quintana, per exemple, trobava incomprensible que molts no sabessin qui era Humphrey Bogart (crítics i professors solen pensar que el que ells prediquen és fonamental, oi?) Si vas a veure Somnis d´un seductor (1972) és convenient saber qui era aquest senyor, però quan la van estrenar ho sabia gairebé tothom, perquè encara en feien pel·lícules a la televisió. Pot ser que una noia que va néixer el 1996 sàpiga qui era Humphrey Bogart, sobretot si ha estudiat el masclisme, però aquell que se sorprèn que no el conegui em sembla que deu començar les cases sense fer els fonaments. Què costa a un professor fer una referència prèvia? Pura pedagogia, vaja.
L'ús barroer de la llei: típic!
Xavier Serra Besalú girona
El que més caracteritza una dictadura és intentar fer «legal» allò antidemocràtic i inhumà. Ho hem vist arreu del món, els exemples són clars, i actuals. Les dictadures «reals» poden ser visibles o «dissimulades»: aquestes són les pitjors. Quan les aparences enganyen. La banalització de crims com rebel·lió, terrorisme o tot això del «delicte d´odi», usats només contra els dissidents polítics de l´establishment, acabarà amb la legitimitat que es podria intentar salvar. Quan el legislador o, encara pitjor, el simple fiscal o jutge, «treballa» pel poder fàctic, inventant i retorçant les lleis i les paraules, fa molt de mal al bé comú. Per això va acabar tants anys a la presó Mandela i tanta altra gent, fins i tot els primers cristians -perseguits per les lleis instrumentals de l´emperador romà de torn- hi van deixar la pell. ¿De veritat que Espanya vol ser així? ¿No els sembla obvi que l´ús instrumental de les acusacions i l´aplicació barroera de les lleis els fa mal?
És típic de qualsevol fanatisme!
Retallades, burocràcia i entitats assistencials
Antònia Escalé Castany presidenta d´ACAPBLANES
Any rere any, quan s´apropa la data de l´11 d´abril, Dia Mundial del Parkinson, des de les associacions preparem actes per donar a conèixer a la ciutadania què podem oferir als familiars i pacients diagnosticats amb la malaltia de Parkinson. A les associacions, la majoria sense afany de lucre i portades per voluntaris, se´ns fa difícil l´adaptació a la burocràcia i informatització que actualment ens exigeixen les institucions per sol·licitar les ajudes que, amb més o menys quantia econòmica, son una aportació essencial per mantenir l´atenció que donem als pacients i familiars. Unes atencions terapèutiques i psicològiques actualment no cobertes per la sanitat pública.
Per oferir atenció al col·lectiu afectat per la malaltia de Parkinson des del voluntariat de les associacions sense ànim de lucre com la nostra, ACAPBLANES, no només hem de fer front a les retallades en matèria de sanitat i a les minses ajudes a les entitats en general que ens ofereixen les institucions sinó que a més ara el grau d´exigència burocràtica és inassumible pel voluntariat d´associacions com la nostra, majoritàriament gent gran i afectats per les malalties que volem combatre.
Entenent d´entrada que els canvis són necessaris, creiem també que aquest és un tema cal posar sobre la taula i conèixer, ja que afecta algunes associacions que l´únic objectiu que tenim és ajudar allà on el serveis socials no arriben.
