15 de abril de 2018
15.04.2018

Espanya, cap a la velocitat crítica

15.04.2018 | 06:30

En el món de l´enginyeria hi ha un concepte que s´anomena velocitat crítica. Apareix quan posem un material a una elevada velocitat de rotació. Quan fem rodar un objecte a gran velocitat sobre ell mateix i el sotmetem a una gran força centrífuga, les molècules del material tendeixen a separar-se, trencant els enllaços químics que les lliguen entre sí. En els meus primers anys de vida professional recordo que havíem de calcular els cons d´un embarrat de la màquina de paper. Eren cons fets de fundició grisa a Tallers Alberch de Girona, calia calcular-los bé perquè la cohesió interna del ferro gris és molt feble. Avui els materials que fem servir són molt sofisticats. Per exemple, en un rotor d´una turbomàquina és fàcil trobar velocitats de 10.000 revolucions per minut (els turbos dels cotxes van a 100.000 rpm, perquè us en feu una idea) i tenim corrons a les màquines girant a 1.000 rpm amb pesos de 2.000 kg. Els rotors de les turbomàquines es fabriquen en alumini, titani o amb fibra de carboni, mentre que els corrons es fabriquen amb acer centrifugat per evitar tenir porositats al mig del material. Tot plegat es mecanitza amb precisió per dins i per fora i es sotmet a una operació d´equilibrat a 6 vegades l´acceleració de la gravetat. Així ho fem per suportar la força centrífuga en el món de l´enginyeria moderna.
Tot això ho explico per fer un símil amb el que està vivint Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya ha assolit, sense cap dubte, molta acceleració. El poder de Madrid ha perdut el control de si mateix, ha deixat de raonar i es deixa portar pel que jo anomeno cervell de la pròstata: per les ganes de revenja. La detenció aquesta setmana de la Tamara Carrasco del CDR de Viladecans, acusada per terrorisme, mostra fins a quin punt el poder de Madrid ha perdut els papers i això és una bona notícia. Fixeu-vos en la reacció del ministre Rafael Catalá al congrés, interpel·lant a Carles Campuzano perquè portava un llaç groc a la solapa, o els moviments desesperats per controlar l´opinió pública internacional: mostren que han perdut el domini del relat en l´opinió pública en els territoris on no controlen els mitjans de comunicació.
És evident que, mentre duri aquesta actitud i Madrid persisteixi en aquesta manera d´actuar, el conflicte no entrarà en vies de solució, essent avui molt llu­nyana la percepció que el poder entri en una fase de calma i reflexió. L´Estat està accelerat i, el que és més important, li agrada aquesta situació, el fa sentir-se bé amb el passat imperial, li fa circular l´adrenalina pels passadissos del poder... el fa trempar. En aquesta circumstància, no serveix de res ser dòcil i abaixar el cap, perquè ens l´enfonsaran a terra fins que esgotin l´adrenalina i la testosterona que els guia. El que cal, penso, és posar més energia al conflicte, accelerar-lo més, fins arribar a la velocitat crítica.
Quan fa anys es va enfocar el xoc de poders, al voltant del 2012, quan es reflexionava què passaria quan arribés el moment, recordo que dèiem: no s´atreviran a tancar el president... o bé, no ens podran tancar a tots a la presó perquè és impossible. Apliquen la mateixa tàctica que van fer al país Basc, però amb diverses diferències substancials: allà els independentistes eren 300.000 i aquí som dos milions, allà era un sector ideològic de la societat i aquí és transversal. Doncs bé, ja som on havíem dit i hauria de passar el que vam reflexionar llavors: cal que ens vulguin ficar a tots a la presó, que els fem nosa tots els dos milions, que no sàpiguen com desfer el nus que han creat. Mentre el poder de Madrid fa això no governa i tard o d´hora els passarà factura, com ja ho denota el conflicte del màster de Cifuentes. En l´àmbit polític, el PP i el PSOE es troben en caiguda lliure amb el risc de desaparèixer i ja veurem què serà capaç de fer Ciutadans sense disposar d´una estructura de quadres estables i controlats.
Si hem dit que el que cal és accelerar la situació, col·lapsar la justícia, que cal ser més proactius i anar a l´ofensiva, convindria començar a presentar querelles contra ells. El Parlament ha afirmat que tramitarà una querella per prevaricació contra el jutge Llarena i la Moncloa s´ha afanyat a dir que en respondran amb una altra querella per malversació de fons del Parlament per haver-la presentat. Aquest és el camí: querelles i contraquereelles. Per exemple, convindria presentar querella contra el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos per l´1 d´octubre, per haver fet cas omís de la resolució del TSJC que ordenava el tancament de col·legis electorals en cas de desobediència passiva, restringint-ho a l´acompanyament de les persones fins l´exterior sense utilitzar les porres. Cal assenyalar la responsabilitat que tenia el tinent, la jutge que l´ordenava i també, evidentment, tots els policies que es tingui constància que van actuar. I fer contraquerelles a tort i a dret fins que les neurones dels jutges entrin en curtcircuit i en facin una altra de grossa.
Accelerar el conflicte de forma pacífica implica mantenir el domini del relat a Catalunya i a l´exterior. És l´única via que el poder de Madrid ens deixa, ara per ara, i que ens permet evitar caure en un pou pels segles dels segles.
El poder de Madrid és molt fort, però el seu material és de baixa qualitat. No és fet de titani ni d´acer centrifugat, com les peces industrials de les que us parlava, ni està equilibrat. És del segle XIX: de fundició grisa. Per poc que l´accelerem es descompondrà; estem a prop d´assolir la velocitat crítica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema