16 de abril de 2018
16.04.2018

Desmuntant el 1968 (I): els fonaments

16.04.2018 | 07:09

Aquest any es compleix mig segle del maig de 1968. En aquell mes el govern francès arribà a perdre el control sobre una part de París i França va quedar paralitzada (allò sí que fou una rebel·lió!). El Govern va negociar importants millores laborals amb els sindicats i va aconseguir desactivar les vagues obreres, i De Gaulle va convocar eleccions per finals de juny que va guanyar amb claredat. La revolta dels estudiants es va acabar. Aquell mateix any hi va haver protestes i moviments de menys intensitat a molts altres països occidentals.
El Maig francès va fracassar en l´esfera política i econòmica, però va triomfar en l´àmbit de la revolució sexual. No obstant, aquesta obeeix a causes més profundes que la disbauxa estudiantil d´aquells anys. Per una banda, és la concreció en la vida quotidiana d´idees pretesament «progressistes» incubades en els cent anys anteriors. Per altra, respon a la utilització del sexe com reclam principal per potenciar l´individualisme i el consumisme, que esdevenen una subtil forma postmoderna d´alienació de la persona i d´explotació de les masses.
Ideològicament, com a antecedents més remots, hi ha el materialisme de Marx i Engels que situa les relacions de parella en l´àmbit de la lluita de sexes, que s´assimila i s´integra a la lluita de classes. Nietzsche refusa tot el progrés metafísic, espiritual i moral dels darrers vint-i-cinc segles, i proposa un retorn al primitivisme de la voluntat de poder, de manera que l´amor esdevé pur desig de possessió. Freud és el biologisme i el positivisme aplicats a la sexualitat: la persona queda sota el domini de la libido i de l´instint sexual. L´amor queda reduït a una sublimació d´aquest instint.
Com a antecedents més immediats de la revolució sexual hi ha els freudomarxistes Wilhem Reich i Herbert Marcuse. Tots dos sostenien que la societat capitalista exigia un alt nivell de repressió sexual, per tal que la mà d´obra fes funcionar la màquina de l´economia. Marcuse valorava positivament les perversions sexuals pel seu valor crític contra l´ordre establert. Adorno i altres «neomarxistes» de l´Escola de Frankfurt van aprofitar la mala consciència del poble alemany pel nazisme, atribuint la seva «personalitat autoritària» a la «família autoritària» i «potencialment feixista», i així justificar una teoria per a la reeducació del poble alemany a partir de la deconstrucció de la família. (Gabriele Kuby: La revolución sexual global, 2017). La influència d´aquests pensadors va ser molt intensa en la generació d´estudiants del 68, que ens ha governat els darrers trenta anys.
Alfred Kinsey, biòleg i zoòleg nord-americà, a mitjans del segle XX va revolucionar els estudis sobre la sexualitat amb uns informes que inicialment se´ls va atribuir caràcter científic i van assolir gran influència i prestigi. Kinsey defensava que no hi ha cap conducta en el camp de la sexualitat que puguem anomenar natural o normativa, que la sexualitat és polimòrfica, i que totes les perversions sexuals entren dins de la «normalitat biològica». Més tard aquests informes va ser molt qüestionats per haver-se fet sobre sectors molts acotats de població: ambients homosexuals, presons i sectors marginals.
Finalment, l´onada feminista de mitjans del segle passat té com a figura més destacada Simone de Beauvoir, que sosté que la condició femenina és un producte cultural construït socialment, que no es desprèn de manera natural del fet de tenir el sexe femení. La teoria de Beauvoir es resumeix en la seva cèlebre frase: «La dona no neix, es fa», i en la distinció entre sexe i gènere. Beauvoir i Sartre van incloure en la seva peculiar relació de parella una clàusula de llibertat de maniobra individual pel que anomenaven «els amors contingents». Amb aquest eufemisme van experimentar totes les formes d´alliberament sexual: parella oberta, trios, relacions homosexuals amb alumnes seves i embolics sentimentals difícils d´imaginar. Beauvoir va assumir el repte de no quedar enrere de la promiscuïtat del seu «amor necessari», afirmant que «en el meu pacte amb Sartre, jo tenia la mateixa llibertat que ell i en vaig fer ús». Una peculiar forma d´exercir el feminisme que tindrà gran influència, atès que Beauvoir esdevé l´heroïna i referent del nou feminisme radical.
Aquesta àmplia base teòrica de la revolució sexual, difosa entre les noves generacions d´estudiants, suposa un canvi cultural i en els costums que s´anirà generalitzant de forma progressiva en la vida ­quotidiana, i que es potenciarà globalment per dues vies: les polítiques que dissenyen i fomenten els organismes internacionals i que els Estats aniran assumint en les seves legislacions, i el consumisme hedonista.
«Com a minories radicals, els activistes feministes i homosexuals desenvolupen un paper fonamental en impulsar la nova ètica. Els interessos d´aquestes minories –el desmantellament de les normes sexuals– poden ser explotats amb la finalitat estratègica de la reducció de la població mundial» (G. Kuby, obra citada). Aquesta és l´estratègia marcada per l´ONU, amb el suport del govern nord-americà i dels inesgotables fons de les fundacions privades americanes (Rockefeller, Bill Gates, etc). A Europa, tot i que les qüestions sobre el matrimoni, la família, els drets LGTB, l´avortament o l´educació sexual, són competència dels estats membres i no de la Unió Europea, aquesta aprova nombroses resolucions i disposicions que pretenen imposar la nova moral en l´esfera de la sexualitat i la família. Per altra banda, amb el gran creixement econòmic de la segona meitat del segle passat, les imatges sexuals esdevenen cada vegada més el gran reclam per a la venda en massa d´articles de consum, en un sistema capitalista que converteix els ciutadans en consumidors compulsius. Així mateix, els mitjans de comunicació, en el seu afany de guanyar quota d´audiència fan un ús cada vegada més intensiu i vulgar de la sexualitat. La televisió primer, i ara les noves tecnologies, esdevenen a l´interior de cada llar una caixa de ressonància de la cultura hedonista, i incideixen decisivament en la consciència individual. La pornografia campa lliurement per internet a l´abast d´infants i adolescents. Les imatges sexuals han de ser cada vegada més explícites per intentar mantenir el seu efecte, i la dona és veu degradada sense miraments a mer objecte sexual.
El resultat de tot plegat són societats decadents tan moral com demogràficament, i la configuració del nou tipus humà postmodern, afeblit per hedonisme, el consumisme, i el relativisme moral; egocèntric i que li costa molt assumir compromisos en l´amor de parella i en la família. És el fruit de les idees que van cristal·litzar en les revoltes del maig del 68. Només podem afrontar el futur amb esperança si som capaços de desmuntar els paranys d´aquesta ideologia avui dominant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema