«...Territori per sota de l´Ebre»
cinta casaril llorach barcelona
En referència a l´article de Joan Vila del dia 08/04/2018, «Espanya i l´entranya bogeria», estaria bastant d´acord si no fos que obvia, com alguns personatges públics, que passat l´Ebre hi ha varies comarques catalanes: El Montsià, la Terra Alta, el Baix Ebre i la Ribera d´Ebre. Som del sud, sí, però n´estic una mica tipa de sentir alguns polítics i periodistes referir-se a aquest territori de forma despectiva o com si no formés part de Catalunya. A l´altra banda de l´Ebre hi ha també gent implicada en el procés i com a tot arreu gent que no hi està d´acord, però els seus vots compten com els de Lleida o Girona.
Jo soc del Montsià, de Sant Jaume d´Enveja, encara que visc a Barcelona, és una frase feta que he escoltat bastant a la gent del carrer. Us demano, com a mitjà de comunicació que sou, que utilitzeu correctament la terminologia en referir-vos a la geografia catalana.
Estic astorat
Miquel Mompió i Azemar riudarenes
Em sento astorat i com estabornit davant que uns polítics catalans, valents i atrevits s´han posat al davant del clam d´una bona part del poble (11 de setembre) i que després de trucar moltes vegades la porta de Madrid per dialogar els l´han tirat pels nassos, i quan han volgut omplir-se de raons per enfrontar-se a l´Estat, la resposta ha sigut presó amb càrrecs que no són la realitat, exili o garrotades l´1-0. I quedo més astorat encara quan aquesta Espanya que no ens estima, però vol els nostres diners, mostra com administra. Trames: València, Púnica, Gürtel, Aigües de Madrid, EROs d´Andalusia, Castor Noos, Autopistes, Ave, Aeroports i ara últimament Màsters, títols ficticis i el que no sé i em deixo.
Ningú plega, ningú dimiteix i ningú a la presó, què m´espera en aquest país a mi, als meus fills, als meus nets i els espanyols de bona fe a on ens portes Espanya?
El preu de l´odi cap a Catalunya és el descrèdit d´un estat
JOAN JANOHER I SADURNÍ forallac
No voldria acarnissar-me amb l´enunciat, però la política actual que vivim, sí que actua al marge de la llei. Jo entenc per llei el respecte que s´escau a tots els pobles, no al descrèdit reiteratiu, de la voluntat dels ciutadans catalans, als que tantes portades s´emplenen. És un preu massa alt per omplir les urnes dels que en desmesura generen l´odi, hauríem d´analitzar amb justícia de drets fonamentals les raons per les quals som agredits, per defensar uns ideals en els quals tots creiem.
Som un poble respectuós, almenys sempre hem demostrat ser-ho, i a més, amb un civisme exemplar en tots els àmbits democràtics. No se´ns pot assenyalar com a violents, més aviat al contrari: venim d´una llarga tradició de fets coherents, sense entrar en provocacions manifestes, atès que aquestes sempre són l´enigma dels qui les practiquen, i després s´amaguen a l´empar dels seus fets com a irrealitats, cercant la controvèrsia i un contrast comparatiu del que fan ells.
És un trist preu, com a peatge a una llibertat: són massa coincidències irracionals, sense cap retorn a la veritat del problema existent, entre Espanya i Catalunya. La mancança de diàleg obliga a especular: quina seria la posició del moment, si s´hagués acceptat un consens de mediació? Aquesta pregunta a l´aire deixa molts dubtes de negociació, i de responsabilitats d´estat. Es miri com és miri, mai arribarem a consolidar la democràcia que tant anhelem els ciutadans.
