17 de abril de 2018
17.04.2018

Sanchis & Puigdi

17.04.2018 | 07:09

L'exitós programa d'humor «Sanchis i Puigdi, rialles sense fi», hauria de ser de periodicitat setmanal, mensualment se'ns fa curt. Es podria pensar que la fórmula del pallasso seriós i el pallasso ridícul, està molt suada, però aquests dos clowns -un de la Catalunya rural i un valencià, cosa que forma un còctel explosiu- han sabut innovar-la, de forma que el seriós fa preguntes que el deixen com limitadet a si mateix, i el ridícul no diu absolutament res d'interès. Tantíssimes ocasions representant el mateix paper, fa que tots dos el brodin a la perfecció, però això no els treu mèrit. Al contrari, altres duets de comediants veterans acaben reflectint rutina. No és el cas de «Sanchis i Puigdi, rialles sense fi», que arrenquen riallades des del primer moment.

Si algun però es pot posar a l'espectacle és el de l'escenografia, que influïda pel maleït 155 va ser austera en excés. En lloc de dues butaques que semblaven robades d'un pub de mala mort dels anys 70, els dos comediants haurien de compartir sofà, potser llit. D'aquesta manera podrien besar-se apassionadament, com semblava el seu desig després de cada resposta. Al contrari de tants matrimonis que cauen en el cansament amb el pas dels anys, hores i hores de compartir escenari no han aconseguit disminuir en absolut l'amor, diríem que fins i tot passió, entre Sanchis i Puigdi. Amor i passió que són incapaços de dissimular ni davant les càmeres, i que tots els catalans van copsar des dels primers plans.

El moment culminant de l'espectacle i –segons la modesta opinió d'aquest crític– inclús de la història de l'humor, fou quan en Puigdi, posat en el paper de pallasso ridícul, assegurà que tot el que fan és per «mandat del poble». El mandat del poble com a recurs humorístic! Un estadista, i ja sé que parlar d'estadistes en política catalana és acudit digne de «Sanchis i Puigdi, rialles sense fi» és capaç de dir-li al poble que s'equivoca, que demana un impossible, que d'aquesta manera no anirem enlloc com no sigui a l'abisme. Per tenir un president que es limiti a fer el que el poble demana en cada ocasió, podem posar al càrrec un goril·la dissecat, que ens sortirà més barat. O un pal de fregar. És clar que «Sanchis i Puigdi, rialles sense fi» perdria molt sense la meitat de la plantilla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema