Una fugida endavant, hem avançat reculant atès el resultat actual i ens trobem al final del procés, l'inici d'un nou procés. La paraula procés mai m'ha complagut i més d'un cop ho he expressat perquè vulgaritza la novel·la de Kafka El Procés; un prejudici literari? Possiblement sí. Ja sé que soc un perepunyetes amb les paraules, però què hi puc fer si som tots nosaltres, en el fons, manyocs de paraules, altres, més acadèmics, capses de paraules. Tampoc em va agradar «immersió lingüística», igual que vaig maldir «xoc de trens», que proclamava Artur Mas, quan no tens cap tren que pugui xocar amb un altre, carregat d'explosius.

Què ens ha passat? Reconstruïm els fets: El PP en temps de l' Aznar decidí sacrificar Catalunya per guanyar Espanya i com a assessor principal en Pedro Arriola, que ha anat dirigint les campanyes electorals d'en Rajoy. Va tensar la relació tant com podia buidant de competències el govern de la Generalitat o no invertint bé. El PP es radicalitzà en la seva estratègia electoral i com més malament tractava l'autonomia més rèdits i admiració suscitava a la resta de l'Espanya. Tu et radicalitzes i jo em radicalitzo. Tu m'insultes i jo, des d'una posició de feblesa, també t'insulto i et ridiculitzo i mostro la teva roïnesa tot transmetent una imatge reculada d'Espanya, sotmesa a la inèrcia ideològica franquista.

Hem observat la trivialització dels mots, postveritat, lladronici d'eslògans i frases fetes dels partits rivals. Paraules sagrades s'han embordonit com pàtria, nació, govern de la Generalitat, Madrid, Espanya, victimisme, catalanisme (hi ha qui l'ha identificat amb nacionalisme), també el vocable nacionalisme per alguns maniqueament només n'hi ha un de bo, perquè el del veí és excloent, lleig, insolidari, en canvi el seu és obert i acollidor.

També el procés ha engolit paraules i les ha fet recular al passat, paraules mortes, així ja no es parla de botiflers, ecs-espanyols, nazionalistes, catalanistes, etc. Han aparegut termes nous i vells que han estat desempolsats i figuren ser com moderns. Un dels últims vocables encunyats fou hiperventilat, que entrà en el debat polític de forma aclaparadora per referir-se als independentistes ansiosos i accelerats, que lluiten desesperadament i temorosos que tot el procés se'n pugui anar en orris. Durant aquest període s'han llançat dards verbals uns als altres: unionistes i segregacionistes, adoctrinats, manipulats, fanàtics, supremacistes.

S'han robat les millors municions de l'artilleria dialèctica i els hiperventilats, que era una al·lusió als separatistes, al cap d'uns mesos l'empraren aquests per definir els unionistes. Les discussions esdevenien estèrils perquè es clausuraven els dos bàndols en un bucle estúpid d'acusacions recíproques fent ús dels mateixos mots: «tu ets un alliçonat» i l'interlocutor responia «no, l'alliçonat ets tu», fins que renyiren i deixaren de parlar-se. El bucle. És en va recórrer al diàleg quan dues persones no desitgen entendre's i si no volen fer-se mal urgeix del tercer home.

Qui controla el llenguatge, el sentit dels mots, controla el pensament, qui controla la informació controla el poder. Orwell, sempre Orwell, i la seva novel·la 1984. El significat de la neollengua consistia a deixar que el poder podés el vocabulari esborrant els termes que considerava tòxics fins deixar-lo esquelètic, basant-se en la teoria que assassinant els mots es maten les idees.

La Banalització del mal de Hannah Arendt o el desconeixement del que és el mal. La banalització del mot terrorisme o la ignorància real o fingida del que és en realitat el terrorisme. A partir d'ara com es definirà un atemptat gihadista amb morts i ferits? Quina paraula s'emprarà si la paraula terrorisme serveix per descriure persones que han tallat una estona l'autopista; com si interrompre el trànsit fos un invent del 2018? Partits i sindicats han comès actes vandàlics que, ara, poden ser qualificats de terroristes.

Catalunya i Espanya, dos pobles condemnats a no entendre's mai i sempre que puguin aniran a la brega: l'endurança d' Ortega y Gasset, el deure de suportar-nos amb resignació perquè som fronterers. Catalunya se sentiria millor si geogràficament estés situada en territori de l'Estat francès?

(En Josep Pla em comentà que quan visités una ciutat estrangera, en primer lloc anés al mercat, prestés atenció al calçat de la gent, molt rellevant per copsar la qualitat de vida, a continuació mengés a la millor fonda, sempre a prop de l'ajuntament, tastés la carn, el vi i el formatge i per conèixer el país parlés amb gent gran i provecta, no amb joves que només es fixen en la moda).

Fa anys, en el Marroc on sojornàvem, un home vell m'explicà: «Quan fórem espanyols, els soldats amb l'excusa que ens defensaven, mai saberen contra qui, requisaven els xais. Ens resultaven matussers, antipàtics, violents. Quan fórem del domini francès, els soldats eren amables, elegants, no robaven els queviures, però ens fregien amb impostos. El resultat, el mateix. Espanya a bastonades, França seduïa amb encanteris».

Judit Pujadó en el Diari de Girona escrigué: «La realitat és que no hi ha manera de civilitzar els espanyols». Adopta una superioritat moral i intel·lectual, que no ajuda gens, igual que no aporta res l'actitud obsessiva, escrita amb un estil esparracat, de l' Albert Soler, que ha anat injectant agressivitat als mots, no convida a la reflexió sinó al riure o al rebuig. Tanmateix, seguirem parlant del procés.