El diumenge passat, 15 d'abril, la TV dels «indepes», coneguda com TV3, va emetre una entrevista que el director d'aquesta TV va fer a Carles Puigdemont a Berlín. La veritat és que, com era d'esperar, no hi va haver cap pregunta que incomodés l'expresident de la Generalitat. Va ser un recorregut plàcid de Puigdemont sense suc ni bruc. Ens va fer un llistat de greuges que té amb l'Estat espanyol i ens va cantar les excel·lències del procés, ens va dir com d'antidemocràtic és l'Estat i com de bons i modèlics són els independentistes, res de nou. No hi va haver en l'hora llarga de l'entrevista cap referència a les sessions parlamentàries del 6-7 de setembre ni a la declaració unilateral d'independència. I em vaig preguntar, varen existir aquestes sessions i la DUI o simplement són un somni que la meva ment cansada de tant teatre s'ha inventat? Perquè si varen existir, subvertien el marc acordat per tots els demòcrates, conculcaven la Constitució i l'Estatut (i els drets dels diputats i contravenien l'informe dels lletrats del Parlament) i, segons sembla, això pel Sr. Puigdemont és d'allò més democràtic.
Només una cosa va semblar incomodar l'ex i va ser quan l'entrevistador li va preguntar quin paper tenien en el seu plantejament els (més de 2 milions de catalans, afegeixo jo) no independentistes. Llavors se'l va veure descol·locat, va dubtar i al cap d'un moment va dir que ens deixaria participar en la gran tasca de fer avançar Catalunya. Gràcies per la seva magnanimitat, Sr. Puigdemont, però nosaltres ja hi volem treballar però, de moment, hi ha qui ha decidit que, pel que fa a la política, no ens hi volen. Sort que, superant tots els entrebancs que ens hi posen, hi ha molts camps on podem treballar per fer avançar el nostre país. Perquè ho cregui o no, molts no independentistes creiem que aquest país té unes potencialitats molt grans i, a pesar de tot, continuem treballant per desenvolupar-les. I és que durant tota l'entrevista va confondre, com ve passant fa massa temps, Catalunya i els independentistes com si els altres no existíssim o el molestéssim.
I la pregunta és ara què farem, per on anem? La resposta va ser del més surrealista. Segons l'ex tot està controlat, hem de tenir fe en els dirigents independentistes, no poden revelar el que faran però faran el millor per a tots nosaltres, com els profetes ells ens conduiran a la terra promesa. I una perla més, si hi ha noves eleccions serà perquè l'Estat ho vol i farà impossible formar govern perquè els independentistes no ho volen i ja tenen tot preparat per fer govern (plans B, C, D, E, etc.). A més ell és membre del PDeCat, té unes magnífiques relacions amb la direcció del partit i amb els d'ERC, vaja que tots els problemes que tothom detecta dia rere dia no són més que invencions de l'Estat, tot i que els diaris independentistes en vagin plens.
Entenguem-nos bé, que l'Estat espanyol i especialment el govern del PP ha tingut una actitud suïcida, d'incitació del nacionalisme espanyol més «cutre», de deixadesa política, de falta de diàleg i de desviar un problema polític a la justícia no en tinc cap dubte. Crec que ningú en pot tenir i cal denunciar-ho clarament. Que els jutges, després de ser insultats per l'independentisme que els ha dit per activa i per passiva que són uns titelles del govern, utilitzen la presó preventiva de forma exagerada, també ho comparteixo. Però que l'independentisme ha depassat moltes línies vermelles, que ha tingut un comportament deslleial amb l'Estat i amb els catalans no independentistes tampoc en tinc cap dubte. I sense una autocrítica per les dues parts, sense un canvi de rumb, continuant per la via de la col·lisió, no hi ha solució possible, anem a la desfeta tant per Catalunya com per Espanya. Creant « un pollo de collons» no es va enlloc.
I no em cansaré d'insistir que sense comptar amb les esquerres que són les úniques que a Catalunya aposten per la cohesió social i per un govern transversal que representi tots els catalans i a l'Estat obren la porta a una reforma de les regles de joc de la democràcia per donar cabuda a tots els espanyols, el problema anirà a pitjor. Els moviments dels líders del socialisme català i espanyol (i les declaracions de exlíders com González i Zapatero) i dels de Podem en els darrers dies semblen caminar cap a una obertura de canals de comunicació que sols té possibilitats si els líders independentistes fan la seva part.
Declaracions com les de l'expresident no van per aquest camí, no ajuden. I la situació ha arribat a un punt en què tot el que no ajuda, dificulta. Esperem i desitgem que l'oasi independentista que ens va presentar Puigdemont aquest diumenge no sigui tal i que altres veus més autocrítiques, que existeixen, obrin la porta a solucions negociades, les úniques viables.
