El prodigiós cas de Cifuentes i el seu màster sobtadament desencarnat però amb l'aval d'importants firmes tan autèntiques com un duro sevillà, convida a pensar en veu alta sobre el futur d'una institució -la universitat- que procedeix de l'Edat Mitjana i sovint es nota. La meva vida universitària va ser molt simple: vaig tenir un primer curs una mica desconcertat (em perdia en l'argot gremial), vaig aprendre molt a segon i tercer (només estudiava el que era del meu interès) i m'avorria a quart per la qual cosa vaig buscar feina de la manera i en el moment en què em va ser possible.
Llavors no hi havia màsters, la moda va venir, com gairebé tot, dels EUA. Després han proliferat com xinxes, també i en no pocs casos pel seu potencial succionador de manera que un flamant llicenciat, i fins i tot doctor, sembla un pobre descastat si els seus pares no li paguen, a més, un postgrau en regla. A vegades penso que són un invent dels bancs per acreditar la nostra capacitat d'endeutament, cosa que, em sembla, no necessita cap acreditació: als fets em remeto. Jo també he estat professor d'un màster: una estona. M'imagino que n'hi ha de tots els colors i valències però, en general, es distingeix massa el gust per desenganxar-se de la plebs amb més títols i la creença, sense cap fonament, que l'accident fortuït de la classe en la qual un neix és gairebé un factor genètic que consagra la qualitat humana i tècnica de semblants elegits.
És sorprenent, en tot cas, no l'obstinació de la Cifu a mantenir-se aixecada en armes contra uns indicis i sospites més que circumstancials (la nena té el morro de molibdè), el més alarmant, dic, és la resposta curta i tardana de les autoritats de la universitat que, a més, porta el nom del rei emèrit. El que em porta a pensar que entre culpables i còmplices s'ha muntat una bonica cadena en la qual els interessats subjecten els genitals dels veïns alhora que senten la mà que oprimeix els pròpiament seus i es dibuixa una convicció general: «No ens farem mal, oi? ».
