Res a Europa resulta senzill, potser per l'herència d'un passat massa dens. Avui dia, l'euroescèptic més brillant és un intel·lectual francès, deixeble de Raymond Aron i expert en liberalisme i en Tocqueville. Es diu Pierre Manent i ha encunyat el concepte de «moment ciceronià» per referir-se a aquest estrany buit de poder que es produeix durant el període que va d'una manera política a una altra, ja sigui de la república a l'imperi o de l'Estat-nació a aquesta construcció supranacional, encara amorfa, que és l'actual Unió Europea. El risc per a la UE se situa precisament en aquests anys concrets -lustres, dècades-, en els quals el mercat i la moneda única es debaten entre l'anhel d'una major integració -presupostària, política, jurídica, policial i de seguretat- i la temptació de renacionalitzar la sobirania, acostant el poder als nivells inferiors de decisió. Agradi més o menys, la Història mai es mou en una direcció única. Els jueus, per exemple, -ho explica Manent- van ser el primer poble que va decidir sortir d'Europa i fundar l'Estat d'Israel fora de les nostres fronteres naturals. El Brexit es deriva d'un instint semblant -«l'actual forma política de la Unió no és la nostra llar»-, per llançar-se a continuació cap a l'Atlàntic com un portaavions comercial que serveixi de vincle entre el continent, Amèrica i les velles colònies asiàtiques que ara són les noves economies d'èxit (Índia, Singapur, Hong Kong).
En els seus assajos, Manent entén gairebé com a inevitable el fracàs d'Europa. Observa que, en abandonar la vella forja de l'Estat i debilitar els seus vincles nacionals, els països de la Unió s'han comportat com el fill pròdig que malgasta la seva herència a canvi d'un futur sense perspectives. En perdre sobirania des de dalt -cap a la UE- i des de baix -cap a les regions-, els Estats queden inermes si no són substituïts per una nova forma política amb capacitat de decisió i força suficients. Seria una qüestió de demos i de forma, de marc i de contingut; en el fons, de manera política. Perquè, si la UE no és un Estat ni un imperi ni una república, què és exactament? Quina capacitat té? En quin sentit constitueix la nostra llar? Són preguntes sense resposta que, lògicament, erosionen per la seva base la confiança dels ciutadans en les seves institucions. Sense aquesta confiança -que és fonament de la lleialtat entre els ciutadans, però també entre els Estats-, res se sosté.
El xoc entre el sistema judicial espanyol i alemany pel que fa a l'euroordre planteja precisament la qüestió del «moment ciceronià». Fins a quin punt la decisió del Tribunal Federal no mostra les costures de la mateixa construcció europea? És que no trenca el principi de confiança entre Estats de dret que suposa un dels fonaments de la Unió? I no revela amb tota la seva cruesa aquest espai de ningú que és la UE, incapaç de plantejar polítiques comunes d'abast, de protegir les fronteres, de projectar una imatge exterior comuna, de comptar amb símbols i relats compartits, de ser senzillament més Europa? Els presagis pessimistes de Manent sobre la UE s'han vist confirmats aquests últims anys, unes vegades de forma dolorosa, altres amb indignació; encebant sovint el populisme i la reacció euroescèptica. Si no hi ha una pàtria comuna, què queda? Segurament el retorn a les petites nacions, subjectes als capricis de les grans formacions imperials que ens envolten (Rússia, la Xina, els Estats Units) i d'aquest continent amb trets hobbesians -África- que tenim al sud. Aquest és el perill si Europa no és capaç de fer un pas endavant i fon, ara sí, un demos i una nova forma política prou operativa com per respondre als desafiaments interns i externs.
