La distància entre Girona i Perpinyà és d'uns 750 €, que és la diferència entre els salaris mínims mensuals d'una localitat i l'altra. El nivell de vida a l'altra banda del Pirineu és més assequible que a Girona ciutat i el sou mínim permet plena independència al treballador. Aquí, fent la mateixa feina que allà, has de dependre d'altres per viure, sobretot en el cas de les caixeres d'alguna gran superfície. Altres dones, ben invisibilitzades, són les mullers dels ascendits en el càrrec i traslladats a una altra població; elles han de perdre la feina, si en tenien, i fer de mestresses de casa, un model social d'importació que xoca de ple amb el Pla d'Igualtat de Girona. Vaig demanar a un sindicalista si podien fer-hi res i em va contestar que són massa petits per enfrontar-se als grans comerços. Després vaig consultar a una feminista i em va dir que quan les dones arribin als consells d'administració, posaran fil a l'agulla.

Potser no vaig encertar amb els interlocutors però la sensació és que no hi ha gens d'interès a resoldre la precarietat laboral de qui cobra per sota del nivell de subsistència gironí. Tocar els sous implica negociar-los a Madrid, on tenen per costum de negar diferències territorials a l'Estat. El cert és que el sou mínim permet viure a Badajoz, sense tirar coets, on un pis decent de tres habitacions es pot llogar per 250 €, el transport públic és gratuït i la cervesa val un euro amb tapa. A part de les ajudes institucionals. A Girona, tot just es podria llogar un pis i mantenir-lo, prescindint de menjar, comprar roba o anar un cop al mes a la platja. La pilota cau a la teulada de l'Ajuntament, que és la institució que atorga les llicències d'activitat a les grans superfícies.

Aquests negocis, de cèntims en fan córrer, molts, tants com per no vulgaritzar la ciutat amb mòduls prefabricats que poden fer goig al mig d'algun desert dels Estats Units però que aquí malmeten la imatge que es vol donar de Girona. I prou cèntims, també, per adequar els sous al nivell de vida de les ciutats on s'instal·len. Sindicats i feministes posposen la lluita a situacions utòpiques més favorables, una actitud que s'ha fet forta a tot Catalunya, prenent exemple del Procés. Però l'Ajuntament ha d'aplicar el Pla d'Igualtat abans de donar les llicències i establir un sou bàsic que garanteixi uns mínims de qualitat de vida als treballadors gironins. Els establiments són els que s'han d'adaptar a les nostres normes de convivència i no nosaltres a les seves.