Vaig llegir Crim i càstig, de Dostoievski, massa jove per poder-lo digerir. Això passava perquè eren els llibres que trobava a casa. Com que Dostoievski escrivia per entregues, controlava força bé els ritmes narratius per mantenir-t'hi enganxat. El llibre em va tocar per totes bandes. El realisme d'aquell escriptor de barba bíblica et deixava baldat. Al llibre hi ha una escena que ha esdevingut tan famosa que ha servit als estudiosos per fer-ne tesis. És la del malson en què l'amo mata el seu cavall amb una crueltat hiperbòlica. Amb Dostoievski els adjectius se t'acaben.
En aquells temps compartia casa amb un gos petaner i amb un periquito engabiat. La imatge d'aquell pobre cavall em va perseguir durant molts dies. Com si no la pogués acabar de pair. Com si fos impossible arribar a entendre que la crueltat pot ser a qualsevol banda. I, de fet, hi és. En temps de televisió única emetien curses de braus moltes tardes. No les podia sofrir. El cavall, el brau, el meu pobre gos petaner i el periquito!
Un xic més tard vaig llegir Amo i gos, de Thomas Mann, l'escriptor de Lübeck, capital del famós estat de Slesvig-Holstein. Escrit després del desastre de la Primera Guerra Mundial, Amo i gos descriu les caminades que fa Mann amb el seu gos Bauschan, el caràcter i la manera de fer de l'animal abandonat que va adoptar. Són obres que parlen de compassió, d'empatia. Que parlen de com els humans tractem els més febles, els que depenen de nosaltres. Que parlen, al capdavall, de la condició humana i de les relacions de poder. L'animal fa de mirall.
La setmana passada va morir un veí de Gironella ofegat a les aigües crescudes del Llobregat mirant de salvar el seu gos. En conec alguns que haurien fet el mateix. Mirar de salvar-lo. Bona gent amb mal destí. El que no passa a les novel·les convencionals.
