Des de fa anys i panys, quan vaig començar a saber què hi havia en tot escenari públic, vinc defensant la hipòtesi de que és la persona qui fa el càrrec i no a l'inrevés. Sé que no vaig descobrir el sol, tampoc la lluna i menys cap dels planetes, però sí sé que em vaig sentir reconfortat en veure que els clàssics grecoromans no havien mentit en la seva fina distinció entre «ocupar» un lloc i «vestir» un lloc. Hi ha coses, com ara aquestes, que el progrés de la humanitat les arrossega sense alterar-les. És bo que sigui així.
A la ciutat de Girona, la figura del Defensor de la Ciutadania va ser creada pel govern de l'alcaldessa Anna Pagans, si la memòria no em traeix. Es va acordar generar-la tant per seguir la moda d'aquell temps, com per la necessitat peremptòria que algú forani a l'administració municipal pogués rebre queixes dels contribuents i també avaluar la mateixa gestió de l'Ajuntament. Una responsabilitat que venia a implementar un canvi conceptual amb innegable càrrega radical: d'una administració altiva a una administració humil, que sap de les seves imperfeccions, les quals vol sanar.
Habilitar una funció com aquesta és fàcil si la llei et ve de cara, com fou el cas, però omplir-la d'eficiència i d'honorabilitat té la seva complexitat. S'ha de trobar algú que «ompli» el càrrec i li doni prestigi executant curosament el seu àmbit competencial. Tota opció que no disposi d'aquestes dues característiques serà sempre un gerro tan bonic com inútil. Les temptacions partidistes s'hi donen atesa la naturalesa humana, però si es cau en aquest error, l'invent surt mort de fàbrica. S'ha de cercar algú, la personalitat del qual pugi vèncer, raonadament, qualsevol interferència vinguda des de dins o des de fora. Algú que sigui algú.
El millor encert no fou la creació de lloc i la seva comesa, sinó escollir la persona que l'havia d'assumir. Any darrere any es comprova que l'advocat Ramon Llorente vesteix el càrrec i no pas el càrrec a ell. Aquest dimarts es va verificar novament en la informació servida per Laura Fanals en la pàgina 4 del Diari de Girona. El Defensor havia exposat el seu informe anual al plenari de l'Ajuntament i havia rebut el reconeixement de tots els seus membres. Un informe farcit de dades que donaven peu al seu contingut.
Per segon o tercer o quart o cinquè any consecutiu, el Defensor va posar l'accent en els problemes socials que li arriben i que segueixen encapçalant les consultes rebudes. És el petit laboratori gironí que posa en evidència que la millora econòmica pregonada des del govern central i des de les patronals hi serà, però que segueix sense arribar als més necessitats. Prova també que perviu una gran borsa de desocupació, que molts sous no donen per arribar a final de mes i que no tot són flors i violes.
En aquesta matèria -la social- res no ens ha de sorprendre de l'informe del Defensor. Per una part, perquè en l'hemeroteca d'aquest diari, exercici de 2016, s'hi pot trobar exemplarizat molt del que recull el lletrat Llorente; i, per l'altra, perquè ha estat denominador comú de les sessions plenàries de l'Ajuntament. En aquestes, s'escolten veus, vingudes de la plural oposició, que parlen del subterrani gironí. Aquell que no es veu i que tampoc s'ensenya, però que d'existir, existeix, malgrat la minoria absoluta que mal governa Girona es faci l'orni.
Crec que, sota l'aval de l'informe del Defensor, s'imposa allò que va suggerir quan la seva presentació al Consistori: «diàleg i més diàleg». Les seves paraules anaven adreçades a un estadi polític superior, l'autonòmic, vaig entendre, però no per això haurien de quedar esmorteïdes a nivell local. Entre la Girona de «festes i festetes» i la Girona de «les necessitats bàsiques» no solament hi pot haver-hi una diferència ideològica -i un dèficit de capacitat de govern-, sinó el perill de trencadissa social. En el subjacent de l'informe d'en Ramon Llorente s'hi troba l'advertiment. Què tal sumar per evitar la fractura?
