Cesare Pavese és un dels grans escriptors italians del segle XX. Un dels seus llibres més singulars és Diàlegs amb Leucò, traduït al català d'una manera brillant per Jaume Creus, un text disponible ara en l'edició excel·lent que n'acaba de publicar Falzia, un projecte editorial impulsat pels germans Joel i Ismael Vaccaro, units per una clara vocació cultural, que els vincula, a més als seus pares, l'escultor i pintor Ricard Vaccaro, i la professora d'art Montserrat Ribó. Falzia ens fa un regal preciós amb la recuperació d'aquesta versió d'una obra que aplega un seguit de converses entre figures de la mitologia grega que ajuden Pavese a reflexionar sobre aspectes claus de la condició humana i l'impuls que ens empeny a intentar desxifrar el sentit de la nostra existència efímera en un exercici de confrontació i contrast amb el que perdura i ens transcendeix. Aquest deliciós repertori de converses constitueix un observatori privilegiat des d'on capbussar-se en el món fascinant dels mites clàssics, que, al capdavall, són una construcció de la nostra ment i, doncs, una expressió dels anhels i les temences que caracteritzen l'esperit humà. La nostra experiència terrenal de la immortalitat ens ve, abans de res, de participar d'emocions i sabers que travessen les generacions, passions i ferides que cada vida concreta recrea i encarna, i que projectem en mites persistents. Pavese atribueix al cec oracle Tirèsias, que havia estat home i dona successivament, aquesta frase: «He viscut tant que cada història que sento em sembla la meva» i, encara: «ja no crec en els dies». Llegint Diàlegs amb Leucò tenim una certa consciència de retrobament amb els nostres avantpassats però alhora de contemplació de l'interior de nosaltres mateixos. A cada pàgina, impregnades totes d'un lirisme intens i subtil, hi ha inquietants invitacions a qüestionar la nostra identitat, la nostra aproximació a la mort, la nostra intuïció sobre el que ens sobreviurà. Pavese posa en la veu del centaure Quiró aquesta afirmació trasbalsadora: «Les paraules són sang», que ens remet a l'home que batega rere de cada mot. I hi afegeix: «què son els mortals sinó ombres prematures?».
Al llarg del volum Pavese va teixint un mosaic de col·loquis on personatges diversos tracten de temes relacionats amb la seva naturalesa. En una conversa entre Eros i Tànatos, la personificació de la mort assevera: «Som coses ferotges nosaltres, els immortals» i, referint-se als déus olímpics, diu: «No existeixen: són». D'una gran bellesa és, per exemple, el capítol on Safo i la nimfa Britomartis enraonen. Britomartis, que considera que «tot mor en el mar, i reviu», s'expressa així: «La nostra vida és fulla i tronc, deu d'aigua, escuma d'ona. Nosaltres juguem a tocar lleument les coses, no fugim. Canviem. Aquest és el nostre desig i el nostre destí», i pregunta a Safo: «Així, doncs, acceptes el destí?» I la poeta de Lesbos hi respon: «No l'accepto. El soc.» Diàlegs amb Leucò és una obra mestra que mereix ser assaborida sense presses.
