Fa temps que és difícil una anàlisi serena de les decisions jurídiques que afecten el procés en què està immers Catalunya. L'independentisme, quan no les pot valorar com victòries, les qualifica d'atacs al poble català des d'un Estat espanyol totalitari. Ells sempre guanyen, perquè la seva fe no està en el dret, sinó en el fet de la conquesta de la independència. Si els jutges els donen la raó, no és que el sistema judicial sigui fiable, sinó que la causa independentista és legal; si no els la donen, els jutges estan al servei d'un Estat repressor del que és legítim separar-se al més aviat possible. Com que no interessa la legalitat, sinó la propaganda, la informació esbiaixada és l'instrument més útil al seu propòsit. Així, l'admissió a tràmit d'una demanda per ells formulada la difonen com una decisió final favorable i qualsevol opinió que discrepi d'una decisió del govern o d'un tribunal la comptabilitzen com a suport a la causa. De la resta s'encarreguen els seus mitjans i xarxes socials.

Davant l'independentisme que ha posat en peu el Procés hauria d'haver-hi unanimitat en defensa de la Constitució, però no és així, ni en l'àmbit polític ni en el dels mitjans de comunicació. Hi ha un nacionalisme espanyolista, propi de gran part de la dreta, que és mirall de l'independentisme i que utilitza la mateixa propaganda, però amb els arguments oposats. Si s'acaba amb el Procés aplicant l'Estat de dret, fantàstic, i si no també. Un altre sector contrari a l'independentisme, però vinculat a l'esquerra, sobreposa a la seva crítica la lluita partidista, amanida amb una visió preconstitucional, és a dir, se segueix aplicant a l'independentisme l'atenuant de ser víctima històrica del franquisme i es veu al govern del PP com a continuador del règim del dictador. Les respostes de l'Estat contra el desafiament sobiranista són jutjades sota aquest prisma, bé d'oposició que no vol aparèixer a la foto al costat d'un Govern que xipolleja en la corrupció i que ho fia tot a la via judicial, bé d'oposició més radical, que directament nega legitimitat al sistema constitucional sorgit de la transició.

En aquest embullat procés, tothom està interessat, començant pel mateix Govern, en confondre el Govern amb l'Estat i l'Estat amb el Govern. Lamentablement no pocs col·legues s'alineen en els diferents bàndols i fan passar per arguments jurídics que no deixen de ser tesis polítiques òrfenes d'una anàlisi constitucional seriosa i rigorosa.

Enmig quedem els que creiem que el procés independentista és un repte a l'Estat en dues vessants diferents. La primera és un repte a Espanya com a Estat de dret, la qual cosa exigeix que aquest doni resposta jurídica als intents de subvertir la Constitució i l'Estatut d'Autonomia; una resposta que ha de ser contundent, perquè està en joc l'eficàcia de l'ordenament jurídic. Aquesta resposta és la produïda pel Senat aplicant l'art. 155 CE, el Tribunal Constitucional amb les seves reiterades actuacions i sentències i els jutges amb els seus processaments als dirigents insurrectes. Es podrà criticar el contingut concret d'aquestes decisions, però no posant en dubte que Espanya és un Estat de dret i menys encara titllant aquesta reacció constitucional de cop d'Estat, mentre es minimitza la gravetat del procés sediciós.

L'altre vessant posa de manifest un repte a la idea d'Espanya en la seva configuració constitucional i això exigeix una resposta política, no judicial. Cal replantejar-se l'organització territorial de l'Estat i articular la seva formulació en la nostra norma fonamental. Això no és una pugna entre dos governs, ni un conflicte social que es pugui resoldre en unes simples eleccions. És un assumpte que requereix la intervenció del poder constituent.

La via judicial és una defensa de l'Estat de dret, però només això. Una via que és alhora repressiva de conductes il·lícites i que ha de ser garantista de drets exercits dins el marc constitucional. La via de la reforma constitucional és una obertura a la renovació d'un marc general de convivència que canalitzi les discrepàncies en un pluralisme integrador, no per acabar amb l'independentisme irredempt, tasca impossible, però sí amb els arguments que han posat en peu el més important desafiament social que ha tingut Espanya i la mateixa Catalunya en els últims quaranta anys. El jeroglífic sembla de difícil solució. Si l'independentisme radical i intransigent desafia la Constitució i en prescindeix, el nacionalisme espanyolista es mostra radical i intransigent amb la idea de la seva substancial reforma. Així ens va.