ELS TEÒRICS DE LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL (i III)

Per a Jürgen Habermas (1929) autor, entre d'altres, d' Assaigs polítics (1981), Aclaraciones a la ética del discurso (2000) i de Between Facts and Norms (1996), la DC és la pedra de toc d'un estat democràtic de Dret. Arriba a dir que el desobedient civil és el veritable defensor de la legitimitat. Per a ell, el Dret és l'encarregat del fet que es respecti una convivència basada en la reciprocitat, la igualtat i l'autonomia, però això no implica que les minories s'hagin de sotmetre sempre a les majories. En parlar de la DC, assegura que es troba en la divisòria entre la legitimitat i la legalitat. Com a conflicte de deures, es demana: quan deixa de ser obligatori el deure d'obeir les lleis promulgades per una majoria legislativa davant del dret de defensar les pròpies llibertats i el deure d'oposar-nos a la injustícia? Defineix la DC com «un acte públic, anunciat d'avantmà, l'execució del qual es coneguda i calculada per la policia; inclou el propòsit de violació de normes jurídiques concretes, sense posar en qüestió l'ordenament jurídic en el seu conjunt». Per a ell, requereix la disposició d'admetre les conseqüències que comporta la violació de la norma jurídica, la qual assoleix, aleshores, un caràcter simbòlic. «L'Estat de dret que persegueix la DC com si fos un delicte comú incorre en la relliscosa pendent d'un legalisme autoritari». Per a ell, «la fal·libilitat que apareix en tot procés històric de realització de principis constitucionals universals, del qual no estan lliures ni tan sols els representants electes d'un Estat, en una cultura política madura, troba el seu contrapès exclusivament en la desconfiança institucionalitzada dels ciutadans». Aquesta desconfiança ha de servir perquè els ciutadans arribin a la capacitat de judici i al risc necessari per reconèixer les violacions legals submergides de la legitimitat a fi de poder-hi respondre, com a l'última raó, amb l'anunci de la DC. La DC, justificada per la possibilitat de lleis il·legítimes, té com a determinant els principis morals enarborats per l'Estat constitucional modern amb l'esperança que els ciutadans els acceptin lliurament. «Si aquesta acceptació no es dona, la revisió de la constitució esdevé una necessitat peremptòria, ja que qualsevol constitució no és altra cosa que un projecte inacabat que ha de guiar la ciutadania». La història europea dels drets fonamentals ha estat un procés d'aprenentatge, arrestat per moltes derrotes, assegura. La DC pot esdevenir l'última oportunitat per corregir el procés.

Desmond Tutu (n. 1931), arquebisbe anglicà de Sud-Àfrica, Secretari general del Consell Sud-africà d'Esglésies (1978-1985), premi Nobel de la pau 1984 per la seva lluita contra l'apartheid, va fer famosa la seva frase «Si ets neutral en situacions d'injustícia i opressió és que has elegit el costat de l'opressor». Amb Steve Biko (1946-1977), cantat per Peter Gabriel i Joan Baez, promotor de Revista Negre, per la qual va ser empresonat, i immortalitzat en el film de Richard Attenborough Cry Freedom (1987), condemnaren els grups antiapartheid que propiciaven accions violentes i cridaren a la població a practicar la lluita noviolenta de la desobediència civil.

Ronald Dworkin (1931-2013), a Los Derechos en serio (1984), pensa que davant de lleis dubtoses es poden plantejar positures de DC. Atès que dret i política estan en adaptació i revisió permanents, el que pot aparèixer com a desobediència prima facie pot esdevenir el preanunci de correccions i innovacions importants. En aquests casos, la violació civil de preceptes son experiments moralment justificats, sense els quals un Estat no pot conservar la seva capacitat d'innovació ni els seus ciutadans creure en la seva legitimitat. Si una Constitució fracassa, ni que sigui davant dels desitjos i interessos d'una part de la ciutadania, aquesta part de la ciutadania pot ressuscitar els drets primigenis dels antics sobirans i, encara que els tribunals els imposin penes de presó, de bancarrota econòmica o d'oprobi públic, defensar una nova legalitat. Johan Galtung (n. 1930) és un sociòleg norueg, matemàtic i el principal fundador de la disciplina dels estudis per a la pau i resolució de conflictes. Les Nobel Rigoberta Menchú (n 1959) i Leymah Roberta Gbowee (n.1972) aconseguiren pacíficament, la primera, reconciliació etnocultural guatemalenca; la segona, la fi de la Segona Guerra Civil Liberiana el 2003.

No em queda gaire més espai per dedicar-lo a la DC. A Catalunya, és una riquesa, com ho demostraren diferents sectors socials -impressors, bombers, pagesos, mestres, advocats, informàtics, universitaris...- el passat 1 d'octubre. Crec que la llavor sembrada fa molt temps des de l'escoltisme, Pax Christi, Amics de L'Arca, No a l'OTAN, Marxa de la Llibertat, Moviment d'objectors, Justícia i Pau, Xirinacs i els captaires de la Pau, Fundació de la Pau, Escola de Cultura de la Pau (UAB), Col·lectiu Pau i Treva, Centre Delàs d'Estudis per la Pau, NOVACT (Institut Internacional per l'Acció Noviolenta), Nova-Innovació Social, Institut Català Internacional de la Pau (ICIP), Cristianisme i Justícia, En Peu de Pau així com el paper educatiu de mestres i líders d'associacions ha sonat un fruit que avui amara al nostra societat. Noms com els de Manuel Sacristán (1925-1985), Lluís Fenollosa, Pepe Beúnza, Vicenç Fisas. Joan Amengual, Martí Olivella, Josep Lluís Gordillo i molts d'altres els trobaríem lligats a aquestes entitats.

No vull acabar sense parlar d'un nostre exponent de la DC: Lluís M. Xiriancs (1932-2007). Al seu llibre pòstum La Noviolència (2009), prologat per un altre noviolent com Raimon Panikkar (1918-2010), explica que Gandhi entenia la noviolència (ahimsa) com la força de la veritat (satyagraha), en la història i ofereix les fases de la pràctica de la lluita noviolenta: cooperació amb l'adversari, denúncia, no cooperació (resistència passiva), desobediència civil i acció alternativa. En parlar de la DC exposa les teories ja vistes de Rawls i Habermas i afegeix Günter Fraankenberg (n. 1945), que sosté que «és civil la violació d'una norma quan s'hi va en contra públicament, sempre i quan es garanteixi la integritat física i moral de l'adversari de la protesta o de tercers innocents». Per a Xirinacs, el desobedient ha de cercar la veritat, no témer l'autoritat ni la força pública i estar disposat, si cal, a perdre fama, fortuna, llibertat, salut i la vida. El dia 15-V-1994 ho havia proclamat al seu discurs El dret a la desobediència civil i l'aprofundiment de la democràcia: «La DC dona primacia a la legitimitat de base per sobre de la legalitat positiva vigent establerta per les forces dominants. Tota constitució democràtica afirma com a primer principi que la sobirania rau en el poble i ve d'ell. La voluntat popular, doncs, és anterior a l'ordenament legal. I pot donar-se el cas, i es dona sovint, que la llei sigui contestada pel poble. L'acció de DC és incòmoda, heroica i exemplar, quan compleix tots els requisits. Habermas arriba a dir que el desobedient civil és el veritable defensor de la legitimitat [...] No crec que sigui utòpic defensar que la independència de la nació catalana es pot assolir mitjançant una no sempre legal i sí sempre legítima estratègia adequada de desobediència civil». Els jutges hispànics no ho podran entendre mai.