Les forces creatives de la multitud que sostenen l'Imperi, són també capaces de construir autonòmicament un contraimperi, una organització política alternativa de fluxos i intercanvis globals, on pels romàntics d'esquerres, educats en la filosofia de la praxi, el mite de la Vaga General, durant molts anys ha sigut la vigília de la Revolució Social, que enderrocaria finalment l'odiat ordre burgès del capital i el seu estat. Des de la Comuna de París de l'any 1870, la Revolució dels soviètics, russos el 1919, quasi totes les vagues generals eren prerevolucionàries.

A Europa la darrera semigran vaga, quasi revolucionària, fou la del famós Maig francès del 68, iniciada pels estudiants maoistes trotskistes i frenada pels sindicats socialistes, comunistes. Van tenir por que el General De Gaulle esdevingués un nou Pinochet europeu i que ordenés a les divisions blindades franceses de l'OTAN en territori alemany que hi havia posat en marxa els motors, esperant l'ordre per dirigir-se a París...

Per tant, les vagues generals de cap mena, ni Europa ni Amèrica, des dels anys 70, sols a França i a Itàlia, Grècia, estigueren a punt de la insurrecció. Tots plegats sabien que l'OTAN i els americans tenien operacions Glaudio secretes d'intervenir a qualsevol país occidental, com també feren els soviètics del Pacte de Varsòvia a Hungria, Txecoslovàquia o Polonia...

En fi, la vaga general és una vigília... un perill que mai se sap com pot acabar i el sol fet d'enunciar-la posa en guàrdia totes les forces conservadores propietàries i els seus aparells estatals, mediàtics i repressors passen a la contraofensiva. Primer simbòlica i retòrica nega a l'antagonista del que té pànic que s'aglutinés com sempre a la dreta, perquè la Democràcia és sempre perquè el poder essencial econòmic i de classe el tenen sempre els burgesos. Millor dit els seus lobbys multinacionals. Les diferents burocràcies polítiques són fragments de les diferents classes mitjanes de professionals arrivistes que troben bones feines, amb l'escusa de representar al poble treballador.

I no ens enganyen si la Vaga General no és per enderrocar el poder de la Burgesia... la vaga i la manifestació és un passeig d'afirmació per uns dies en la preparació i en la jornada de lluita sobre debat, des dels llocs de treball, diaris, mitjans de comunicació i finalment els obrers i alguns dels seus aliats més conscients de la classe mitjana. Intel·lectuals, professors, estudiants, per un dia tots plegats se senten treballadors i ocupen els carrers.

Totes aquestes reflexions me les anava fent mentre emocionat estava barrejat caminant amb els vells camarades sindicalistes, històrics de CCOO. És veritat que per almenys a Girona la manifestació del 20 de juny de 2002 és la que hi ha assistit desfilant més gent, si treballadors de les fàbriques, serveis, construcció, ensenyament, funcionaris de Girona i comarques.

Barrejat entre la multitud, contínuament ens retrobàvem amb antics activistes de BR, del PSVC., del PCH, i llibertaris de la CNT, CGT, Maulets,... Alguns encara estan com a representants d'algun sindicat sectorial de CCOO, els més radicals en les poques associacions de veïns. La veritat de que el Nadalisme dels social lliberals aliat amb els elements més arrivistes de l'esquerra captaren o eliminaren els elements més actius o cansats d'estar l'oposició. Foren engolits en els 20 anys del pujolisme nadalista. I com sols han fomentat els valors nacionalistes lliberals, mai el socialisme... segurament els lectors no deuen saber que els dos líders de aquells anys, de dos grans sindicats gironins, tant de la UGT vom de CCOO són militants amb carnet d'Esquerra Republicana. No és estrany, doncs, que alhora de cridar a llegir el manifest de la fi de la manifestació fos encarregat no a l' Eudald Carbonell o al Sebas Parra, tots dos intel·lectuals i crítics que encara es declaren marxistes i comuistes, sinó al Sr. Terricabras, també catalanero de l'òrbita de CiU i ERC, que acabà el seu tou míting reclamant un Sindicat Nacional sols l'àmbit català. Naturalment no fou gaire aplaudit per la multitud de treballadors i servidor com a internacinalista. No em molesta que la majoria dels obrers que em rodejaven eren o exemigrants o els seus fills..., que parlaven català o castellà segons les edats. No se senten treballadors amenaçats per la precarietat, l'atur que els seus fills comencen a patir.

Aquesta vegada, com feia anys, vam tornar a veure als socialdemòcrates del PSC i molta gent del seu entorn, simpatitzants. Si aquí digués els noms dels que ens vam creuar seria molt divertit, sento recordar-los que des de l'altra gran manifestació a Girona contra l'OTAN no venien a les «manis», havien estat renyits i molt crítics, sobretot amb el seu sector dirigent. Però avui és dia de festa, unitat i recomposició de tots plegats, que ens manifestem contra el perill i avanç de la dreta per tota Europa, com va passar l'any 2002. Cal que tots com a multutud social i activa ens pronunciem les nostres protestes amb energia i solidaritat, ja que junts som la majoria i el tot.