Estem a l'època del post, d'allò que hi ha després, del futur imminent que resulta d'un passat recent, de l'efecte més que de la causa.

La metafísica ja no ocupa un lloc central. Els seus bons temps han passat des que el segle XX s'encarregués de proposar i difondre altres formes de fer filosofia derivant en la postmetafísica.

Es diria que estem en una etapa postsoviètica perquè encara ressonen els darrers estertors de l'URSS en un regim autoritari, disfressat de democràcia il·liberal, amb el mandat de Vladímir Putin.

Cada cop més s'evidencia la postveritat, ens creiem arguments amb l'esperança que siguin veritat perquè vivim orfes de les grans il·lusions de la modernitat. Aleshores transformem en veritat la mentida política i en normalitat l'exageració mediàtica. En la societat postfactual no som només víctimes d'aquests abusos manipuladors, sinó que en som també els seus difusors. La realitat es torna així invisible i quan és revelada és tan diferent del pensament après que rarament és acceptada. En aquest còctel de sospita, desinformació i conspiració, les opinions adquireixen el rang de la totpoderosa veritat. L'atmosfera d'intolerància, enfrontament i teatralitat que es percep a l'època postfactual és l'alè de la nostra societat, on el lloc de l'argument l'ocupa la censura compartida. D'aquesta manera, la veritat ja no és el fi sinó el mitjà per corroborar l'opinió.

Per això, avui, el dia post-Sant Jordi, estem encara sota l'impacte de les seves seqüeles, que impregnen l'aire d'una saviesa lliure i continguda en els milers de llibres i roses que van transformar l'ecosistema del nostre país. Per uns instants, la veritat, el coneixement i la realitat es fonen en una sola identitat, fàcilment assolida a través de la paraula.