El món de la meva infància era una baldufa. No sols perquè els adults sovintejadament ens deien que érem belluguets com baldufes, sinó perquè fer ballar la baldufa significava un dels nostres entreteniments preferits en els dies rúfols i plujosos. També sempre que els pares ens castigaven sense poder anar al bosc, ni trepitjar l´aigua de la riera. Les llargues estones que m´he passat fent girar la baldufa al pati dels meus veïns!
Sota les voltes de la plaça, colles de nens competíem amb la baldufa: dibuixàvem una gran rodona a terra i la tiràvem al mig perquè tot voltant sortís, també es premiava el qui més sabia de llançar-la lluny i aconseguia que ballés, qui la feia rodar més estona al sòl o al palmell de la mà (la baldufa provoca unes dolces pessigolles, acabada la corda tomba de cop). També ens reptàvem per esbrinar qui tenia més punteria llançant la baldufa tot tirant a terra un cromo d´un futbolista de l´àlbum dels millors esportistes del món. Quasi sempre per culpa d´enceses discussions, arran de les trampes que tots cometíem en el joc, acabàvem apallissant-nos i tornant a casa amb algun trau o amb esgarrapades a la cara.
Les baralles eren constants entre els nens de diferents carrers, qualsevol excusa era bona per declarar-nos la guerra i llançar-nos pedres o per desmuntar les cabanes a les lleres de la riera. Els del meu carrer, nens flonjos, blans i porucs, que no sabíem ni atacar ni defensar, sempre acabàvem perdedors i havíem de cedir territori del sorral o oferir objectes de valor per acontentar els veïns hostils, com cromos, tebeos, caramels, pega-dolça o deixar d´empaitar alguna nena que els de l´altre barri volien per a ells. Nosaltres érem l´ase dels cops, els caps d´esquila, els meus germans grans, nois alts i fornits, es reien de mi perquè ells, quan eren petits, fanfarronejaven de ser els amos del poble i m´explicaven per educar-me bé com havia de donar els cops de puny o les cosses a les cames, que jo, nen acoquinat i maldestre, no em vaig atrevir mai a portar a la pràctica. Gamarús, poca cosa, nena!
Les batusses, i quan hi ha una bona batussa hom té l´obligació moral de ficar-s´hi si no vol ser una «nena», sempre havien de ser guanyades per honrar el prestigi del carrer i sempre eren perdudes, malgrat que jo comentava als germans que preferia no declarar cap guerra i jugar amb la baldufa, perquè alguns nens me la portaven votada i em farien mal de debò. Ruc, tanoca, tòtil! Que bons germans eren! Havia desenvolupat un instint de supervivència, que m´advertia que no entrés en confrontació, especialment amb les bestioles de la plaça de la vila, els més temibles i venjatius de totes les colles. Ells sí que eren nens encoratjats i astuts, forts i atrevits, nosaltres, unes gallines.
Érem tan senzills, tan simples, que qualsevol cosa ens entretenia. No havíem vist el mar, no existia la televisió, es passava un fred polar a les cases i al col·legi. No teníem joguines, no resultàvem cars als pares. Les joguines eren el nostre propi cos, els peus i les cames, els ulls, les orelles, tanmateix els braços i les mans eren la part més lúdica del cos, les eines millor dissenyades. Els elements naturals també eren joguets: l´aigua de les rieres i de les basses, còdols i pedres, la terra, els arbres i les branques amb fruita o que amagaven nius. Comprats pels pares la pilota i soldats de plom, les nenes, nines i galindaines. Els tres reis pobrejaven i el tió només regalava menjar i begudes per als grans.
Sempre he recordat amb tendresa que en Charles Chaplin, en Charlot, en una ocasió demanà al pare que li comprés una joguina, el seu pare, més pelat que una rata, li respongué que la millor joguina era dins seu, la imaginació, i que l´havia de fer servir perquè és la més divertida de totes.
(En una sèrie britànica, Peaky Blinders, magníficament protagonitzada per Cillian Murphy, una de les de més èxit, que té una primera temporada extraordinàriament bona, vaig assabentar-me que en Charlot era d´una branca d´ètnia gitana i va amagar-ho sempre als mitjans de comunicació).
Per fer rodar la baldufa -una joguina molt antiga, de molts segles abans de Crist- s´exigeix una certa traça. S´ha d´enrotllar la corda tibant-la i es llença amb violència contra el terra perquè giri dreta sobre la seva punta metàl·lica durant una bona estona.
No sé si hi ha algun estudi entre les joguines electròniques actuals i l´excés de nens hiperactius. A vegades els observo amb quina atenció manegen el mòbil, els seus àgils i ensinistrats dits que no paren ni un moment. No se sap la influència d´aquests aparells en el comportament actual i posterior dels infants. No hi havia abans quitxalla afectada d´hiperactivitat, sí, nens de cul de mal seient, inquiets, bellugadissos i alguns descerebrats i altres amb incipients instints de dolenteria que tenia molt a veure amb la violència estructural d´aquell temps. Aquest proteccionisme dels pares, l´atenció desmesurada als infants, com sers desvalguts, no pot ser bo. No em puc reprimir i que déu em perdoni: nosaltres, atrafegats jugant, no fèiem malalties d´origen psíquic perquè no teníem temps per fer-ne ni els pares diners per pagar-les. S´ha muntat un negoci sobre el desplegament psicològic dels nens i es veuen malalties on només hi ha evolució i canvi natural.
Els nostres pares ens desatenien emocionalment, el que importava és que no faltés menjar a la taula, roba per tapar el cos i, si no ens portàvem bé, sense postres o un clatellot a temps cura molts mals. Ens engegaven a jugar al carrer, cosa que agraíem perquè si restàvem a la llar, molestàvem.
