La vida és plena de problemes, dolors i esperances trencades. Segurament, nosaltres la fem més difícil encara. Perquè tenim prejudicis. Perquè tenim pors. Perquè ens dol reconèixer la falta i l´error. Perquè no confiem en els altres. Per això ens fa tanta enveja la gent que ho dona tot pels alters, sense límits, com una Mare Teresa del dia a dia. Per què no intentar-ho? Sense pors.

A vegades el llenguatge és una barrera; l´iceberg d´indiferència. El mur de Berlín de l´ànima. Pels motius que siguin, no expressem allò que, per nosaltres, significa la persona estimada, l´amic que és al nostre costat sempre, siguem pobres, rics o mig pensionistes. De vegades ens perdem en el bosc del llenguatge. I no valorem les coses positives que ens proporciona l´energia, el tacte de la pell; la presència reconfortant, la calidesa de l´altra persona. Quan ens manca la mare, quan el germà ja no hi és; quan el fill, per desgràcia, el seu somriure i les seves rebequeries, desapareixen, ens sentim perduts. Tot i que viuran en nosaltres sempre. Llavors, només llavors, pensem en tot allò que ens manca per dir-los, per explicar-los, per fer-los sentir: la vida és guanyar, i la vida és perdre.

Semblem bateries espatllades de mòbil, incapaces de tornar-se a emplenar, un cop dipositem la nostra estimació en tres o quatre persones, en dues o tres vides que signifiquen tantes coses. La vida és punyetera. Cal ser-ne conscients. Cal tocar els instants, màgics, escadussers, on la vida és intensa. I no són les grans coses, els discursos brillants, les victòries dignes de Napoleó. No és això. Amb el temps, allò que recordem és el braç poderós del pare, el to de la veu de la persona que tanta pau ens donava; les cançons infantils de l´àvia, els acudits de l´oncle. L´olor de la roba neta estesa. Els plats que cuinava la mare, hereva de la saviesa mediterrània. La platja a l´hivern. El dringar de l´aigua a l´hort. El pa amb tomata, l´embotit i el cava. L´arròs dels diumenges. Les converses de sobretaula que s´allargaven com una atzavara, com si el temps fos buit per dins, i empalmaves el dinar, el berenar, i el que calgués, i el món es concentrava en el menjador, veïns i espontanis inclosos. Per això quan us manquin les paraules; quan us perdeu en el bosc dels retrets i els malentesos, en les baralles que no van enlloc, empleneu les accions de sentiments: les paraules vindran després.