Un dels últims relats que va escriure Paul Bowles a Tànger, a mitjan anys 80, quan ja era molt gran, es deia Palabras ingratas (o potser extemporànies, o inoportunes: al traductor, Rodrigo Rey Rosa, li va costar trobar un terme adequat per «unwelcome», i ho vam discutir moltes hores al seu apartament de Tànger sense trobar una solució satisfactòria). El cas és que aquesta història contenia una reflexió molt pessimista sobre la nostra civilització, a la qual Bowles considerava «en una fase terminal de desintegració i destrucció». Però el pitjor de tot venia quan Bowles, en un gest de pessimisme glacial -que per a ell era una mena de dandisme intel·lectual-, feia la seva recomanació personal per resoldre els mals d´aquest món: «Una mort sobtada en un incendi suposaria un alliberament per l´horror de la vida: el millor de tot seria una eutanàsia universal».
Recordo que vaig llegir aquelles paraules, a Tànger, amb un calfred d´horror. Una eutanàsia universal? Una mort sobtada? Un foc destructor? Jo admirava els relats de Bowles, però allò em va semblar una mica outré (o exagerat), per dir-ho com es deia entre els cercles intel·lectuals més exquisits. És cert que Bowles va escriure aquell relat en circumstàncies molt poc favorables: vivia sol a Tànger, gairebé sense amics ni coneguts -només Rodrigo Rey Rosa anava a veure´l cada dia, igual que Cherie Nuttig, la seva veïna del pis de baix-, cada vegada més aïllat d´un món que no entenia ni tenia cap desig d´entendre. Tal com explicava en el relat, al voltant de casa -en l´immoble ITESA de la plaça Sant Francesc- estaven construint edificis de luxe que li semblaven «tan lletjos com velles màquines de discos». En aquella època, algú -mai es va saber qui- li havia robat els diners que guardava en una caixa forta. I, d´altra banda, Bowles es passava la vida queixant-se de tot: dels alts preus dels queviures al Marroc, dels elevats impostos que havia de pagar a Amèrica, de com de cara que era la llenya per a la seva llar de foc (que tenia encesa gairebé tot l´any: Bowles era molt fredolic), de com de sorollosos eren els seus veïns, del malament que anaven les coses durant el Ramadà... Però tot i així, aquell pessimisme nihilista semblava massa extemporani, o potser massa ingrat, per dir-ho amb les pròpies paraules de Bowles. En veritat que no hi havia res que valgués la pena en aquest món? No hi havia ni un sol vestigi de bellesa ni d´esperança ni d´amor pel qual valgués la pena lluitar?
En certa manera, l´actitud de Bowles em va recordar la d´altres intel·lectuals -George Orwell, Graham Greene- que en vigílies de la Segona Guerra Mundial, a la fi dels anys 30, reclamaven la irrupció del foc exterminador de les bombes per purificar una civilització caduca i corrupta (una cosa, per cert, que cap dona hauria reclamat mai). Però el millor del cas és que les bombes van arribar, i van arrasar ciutats i van matar milions de persones -persones que no tenien cap desig de morir i que no es queixaven i que tenien esperances i tenien fe en la vida-, i malgrat tota aquesta destrucció inútil, la civilització va seguir sent tan caduca i corrupta com havia estat sempre. Però per alguna raó que se m´escapa, aquest pessimisme flamíger que reclama una espècie d´eutanàsia universal per solucionar els problemes del món -i que no és més que un pessimisme egocèntric i antihumà- segueix gaudint de gran prestigi entre nosaltres. I, ara mateix, hi ha un corrent molt estès de pensament que defensa la necessitat de no tenir fills perquè el món ja té massa habitants, i, segons aquests nous nihilistes, portar fills al món -un món corrupte i superpoblat i contaminat i malalt- no és només una irresponsabilitat sinó també un crim. El pitjor dels crims. Antinatalistes, se´n diuen.
L´altre dia vaig llegir una entrevista que em va deixar de pedra. Una noia jove -no tenia encara els trenta anys- anunciava la seva intenció de no tenir fills perquè el món li semblava un lloc horrible per viure. Un lloc lleig, corrupte, desigual, contaminat i injust. Un lloc ple de gent innecessària. Un lloc que no es mereixia un destí millor. Vaig imaginar el vell Bowles -que va morir fa ja gairebé vint anys- llegint amb plaer aquestes paraules que semblaven sorgir del seu propi relat. I sobretot, quan veiem cada dia centenars d´arguments semblants entre vegans i entre animalistes que adopten gossos i gatets i els cuiden com si fossin els seus propis fills, però odien o menyspreen els seus congèneres humans, que els semblen molestos i sorollosos i violents. I potser, en el fons, tots somien també amb aquest foc purificador que destrueixi per sempre aquest vell món brut i contaminat i podrit.
