El record de la vall on vas viure no l'esborra la pols del camí. Aquest és el cant d'esperança que entona La vall del riu Vermell. La pols, com a metàfora, ens ha esborrat la vida entre nosaltres de l'amic Josep Duixans. Però el seu camí, la seva traça i personalitat continuaran vius, aquí mateix. Com a arquitecte construïa edificis i com a persona edificava humanisme. Aquesta terra en guardarà records.
Josep Duixans va fer el «barco» de la plaça de Santa Eugènia, l'escultura més simpàtica que Girona ha tingut al carrer, on la mainada -i la ciutadania, al darrere seu- hi navegava feliçment, tot fent proa cap a la terra ferma d'aquells records que no s'esborren amb la pols del camí. El «Tempesta», que aquest era el nom de pila del vaixell, va marcar un abans i un després en l'estimació de les escultures al carrer. I amb la mateixa il·lusió, tant cívica com pedagògica, Josep Duixans també va crear La llagosta, situada a la plaça Assumpció, a Sant Narcís; obra també singular, afectuosament entremaliada. Ambdues no van resistir la pols forta del pas del temps. Però el temps, el mateix que li destruïa les seves obres de fusta, era també objecte de consideració i estudi. En Josep sabia construir rellotges de sol segons el rigor científic més complicat. Fet i fet, ell era un home culte, del model del Renaixement clàssic, amb coneixements tan diversos com universals. Més enllà dels rellotges enfilats als murs assolellats, com els fets a Sant Aniol de Finestres, al santuari dels Àngels i altres, també va fer el rellotge de sol del passeig d'Olot, a Girona, amb l'atreviment de la doble lectura, helicoidal i horitzontal i amb el mateix gnòmon; aquí, el ciment armat el farà més perdurable que els altres.
En Josep Duixans era dialogant, amb totes les seves conseqüències; com a exemple il·lustratiu, recordo un episodi de quan vàrem compartir integració al consell parroquial de Sant Josep, a Girona. Començaven els anys 80, quan l'Església que és a Girona feia entrar renovació amb l'esperit conciliar del Vaticà II. Un consell parroquial representava la novetat del vot i veu a tothom de la comunitat de creients. A Sant Josep així es va fer. M'hi vaig trobar amb en Josep Duixans. I en una de les reunions es va acordar de renovar la capella del culte diari o del Santíssim. El temple s'havia inaugurat el 1951 i en el seu dia aquella capella havia quedat en certa manera despenjada de l'atenció deguda. En Josep va rebre l'encàrrec del nou projecte i el va treballar amb un especial entusiasme: ell era el fidel col·laborador de Joaquim M. Masramón, l'arquitecte del temple, i havia viscut intensament l'obra, el creixement dels murs amb els rajols que venien de Vilafant i, més tard, amb la presència antològica de les escultures d'en Fita. La capella, projectada ara per Duixans, va ser «el més fidel possible a les constants de Masramón», com observa Joaquim Rabaseda en el seu llibre La parròquia de Sant Josep de Girona. Art i història. El projecte de la nova capella ens va mostrar la paciència i amabilitat d'en Josep Duixans, perquè ens va desplegar el projecte repetidament a les reunions del consell parroquial, amb el prec d'opinió lliure; tothom va dir-hi la seva, i ell anava recollint observacions amb tota l'atenció. Participar i deixar participar és això. Aquesta crònica intimista vol ser una aportació als reconeixements que es mereixen els tarannàs dialogants. La plena humanitat del servei i la senzillesa de la seva proximitat, les trobarem a faltar a la vall on vivim, amb l'absència del bon amic Josep Duixans i Vila.
