27 de abril de 2018
27.04.2018

La dura vida fora de la ciutat

27.04.2018 | 11:40

És lleig que qui escriu un article en sigui el protagonista, però a vegades no hi ha remei. Així que sí, era jo qui fa uns dies vaig acompanyar un familiar a un poble de la Catalunya profunda, tan profunda que el 21-D el vot independentista hi va arribar al 84%. L'home m'havia comprat uns mobles i jo l'ajudava en la mudança. Ja em veuen a mi, estirant la corda d'una politja, just a sota de dues pintades de –calculo– uns 50 m2 cadascuna demanant la llibertat dels «presos polítics». Mentre estirava per pujar el somier i el matalàs, sentia Junqueras dient-me que amb la meva força i una politja com aquella podria escapar de la garjola. No divaguem. Només acabar els treballs –respiració accelerada, mans segades–, un paio que era a la plaça del poble es va acostar –no gaire, a uns deu metres, aquesta gent és prudent– i em va cridar: «Ja et val, aquests articles que escrius! Quina cara que tens!» i coses per l'estil que, naturalment, em vaig agafar rient. Executada l'heroïcitat, va tornar a seure al banc, satisfet d'haver dut a terme l'acte més revolucionari de la seva vida. Coses com aquesta em rellisquen, fa temps que tinc gravat a foc el primer manament del procés: en pots escriure cada dia si és per elogiar-lo, però si és per criticar-lo, una sola vegada és suficient per ser considerat... (escrigui aquí l'adjectiu que desitgi).

Pensen que la cosa acaba aquí? Il·lusos. Recordin que som a la Catalunya profunda, en un poble d'encara no 3.000 habitants, potser la zona zero del procés. L'endemà, un conegut –als pobles es coneix tothom– a la vegada que destacat membre del CDR de la vila, va telefonar al meu familiar:

-Bona nit, soc l'X. Pots parlar?

Un «pots parlar?» sempre posa en guàrdia, a menys que es dirigeixi a un mut i s'esperi un miracle. No és el cas del meu familiar, que es va estranyar però va respondre que sí, que podia parlar, com ho ha fet cada dia des de fa més de 70 anys.

- Bé, errr... és que tot el poble va ple d'un rumor, i t'ho vull preguntar directament: és cert que llogues la casa a l' Albert Soler?

Acabàrem. En veure'm traginar mobles, els veïns –potser el mateix que em va increpar, potser d'altres que miraven des de la finestra, amagats rere la cortina– van creure que tindrien de veí un pèrfid periodista capaç de no elogiar el procés, on anirem a parar. Afortunadament per les úlceres veïnals, el familiar va explicar la veritat, que només el vaig ajudar en una mudança.

- Ah, d'acord, gràcies. Doncs vaig a fer unes trucades, per calmar els ànims.

Malgrat que ho pugui semblar, la conversa és qualsevol cosa excepte intranscendent. Noti's que no va ser deguda al fet que el presumpte nou veí fos un terrorista buscat per Interpol, un pederasta que acabava de sortir en llibertat o un violador d'indefenses monges. No, això encara. Els ànims s'havien de calmar perquè hi havia rumors que era un periodista desafecte al règim.

Converses com aquestes s'han escoltat al cinema –em veig com el foraster que arriba a un poblet i en entrar al saloon, tothom queda callat, i a sobre el barman no el vol servir–, però em resistia a creure que tinguessin mai lloc a Catalunya. Terra d'acollida, en deien, ara sé que a tall de broma, d'aquest país que comença a fer por. A la ciutat ho ignorem, però ha de ser molt dura la vida als pobles per als que no combreguen amb el pensament únic.

El meu familiar hauria d'haver contestat que sí, que m'hi trasllado a viure. Només per curiositat. Bé, i per riure, què coi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema