He llegit un llibre sensacional, petit, curt i impactant. Es tracta del llibre de Clara Valverde Desenterrar las palabras (Icaria. Barcelona 2016). És un llibre per a tots aquells que qüestionen per què cal fer potents polítiques de memòria històrica.

En aquest llibre podem aprendre el que ja sabien en altres indrets on aquests temes s'han tractat en profunditat, s'han estudiat i s'han escrit. A mi, francament, m'ha resultat molt suggeridor. L'autora ens diu que « si no hay búsqueda de los desaparecidos, se congela el proceso de duelo para siempre.» És a dir el govern del PP, al fer gala de no dedicar ni un euro (ho va dir el mateix Mpuntorajoy) a les polítiques de memòria, fa dues coses almenys. La primera, els grans defensors de la llei no compleixen la moderadíssima llei de memòria històrica. I per cert cap fiscal ni cap jutge actua d'ofici per fer complir la llei. Ni quan la justícia argentina els hi obliga. Una vergonya! I la segona, i molt més important, actua com un càstig actual més als fills i nets dels republicans. És a dir, condemna avui els nets a no poder fer el dol. I això té conseqüències brutals. Es tracta de provocar un dolor no sobre el passat sinó un dolor que es projecta al futur.

Ignacio Sánchez-Cuenca ha escrit un llibre, La superioridad moral de la izquierda (pròleg d' Íñigo Errejón) on defensa la tesi del títol. I en aquesta qüestió hi ha una evidència. Hi ha ajudes del Govern espanyol per a aquells que volen trobar on estan enterrats els seus familiars de la División Azul. I cap republicà ho critica. Però el que és increïble és que aquest mateix govern impedeixi el 2018 que les famílies republicanes facin el dol.

Valverde ens diu que hi ha una transmissió familiar des de l'inconscient a les terceres generacions. I en no fer-ho correctament, els joves pateixen confusió i desorientació.

Crec que una possibilitat per entendre el que està passant aquests dies és que la tercera generació de catalans han abraçat la causa republicana sense complexos -la primera vegada que es fa en 80 anys- i realment estiguin avui en aquesta confusió. Per fi se surt del silenci de la por i s'opta pel desafiament: « el inconsciente reprimido es la memoria de lo que olvidamos» escrivia J. Lacan. Els avis ho van patir, els fills van callar però sense saber-ho van transmetre als nets una pesada càrrega: fer justícia. I aquest intent és el que explota l'1-O.

I les mesures repressores creen més « confusión general y la duda». Catalunya ha anat per davant en les polítiques memorials, com havia anat per davant en l'antifranquisme, l'Assemblea de Catalunya n'és el símbol. Potser el que passa és que per fi comencem a fer justícia als nostres avis. I això fa trontollar la monarquia, per aquesta raó el rei d'extrema dreta Felip VI està tan nerviós.