En temps no pas gaire llunyans, la mentida, en general, no era ni ben vista ni gaire acceptada per la societat. Hi devia influir el «no mentiràs» predicat per l'Església catòlica en base a nombrosos textos bíblics, que condemnen l'engany i la mentida. Un pecat; és a dir, «una paraula, un acte o un desig contraris a la llei eterna», segons sant Agustí. O un acte contrari a la raó que lesiona la naturalesa de l'home i atempta contra la solidaritat humana, com vaig llegir no fa gaire en algun lloc. Es vulgui o no es vulgui acceptar, ben cert és que la societat a la qual pertanyem és filla de la tradició judeocristiana. Tant és així, que la Bíblia és la font fonamental i l'explicació última de la part dogmàtica de totes les constitucions que es donen en el si de la Unió Europea i, fins i tot, en els dos tractats que la regeixen. Per més que tots els estats membres siguin neutres en matèria religiosa, cosa més que raonable però que també es troba en el Nou Testament, àmbits com ara la dignitat de la persona, el dret a la vida, la no discriminació, la llibertat en qualsevol de les seves expressions, la intimitat individual i familiar, la solidaritat i, fins i tot, el dret a participar en els afers públics, hi són recollits.

La mentida, però, no es troba entre els drets de la ciutadania; més aviat, tot el contrari, atès que el fals testimoni, la injúria, la calúmnia, l'odi o l'assetjament, per exemple, es troben penats. Tots aquests il·lícits penals tenen com a tronc comú la mentida. I hi ha d'altres fets que són punibles, administrativament o penalment, perquè porten causa de la mentira. En conseqüència, mentre la veritat té empara legal -i moral-, la mentida es troba castigada -també moralment. Faltar a la veritat, concloc, no està ben vist.

Tanmateix, mentre Amazon disposi de més de tres milions de títols relatius a la mentida, com ara mateix registra, vol dir que l'engany persisteix. El gran Oscar Wilde, autor de La decadència de la mentida, es va equivocar amb el títol que va posar al seu llibre. No n'hi ha de decadència; es dona auge, esplendor i apogeu quan l'Ajuntament de Girona decideix bescanviar el nom de plaça de la Constitució, que a tots ens aixoplugava, com va dir Josep Quintanas en el seu moment, i substituir-lo pel de plaça de l'U d'octubre, que només acontenta els que varen creure en la bondat de la falsedat. No n'han tingut prou. L'han retolat amb mentides passives i actives. No han dit, per exemple, que aquell referèndum fou il·legal, que això tothom ho sabia i els seus resultats no foren validats per ningú, ni tan sols pels mateixos impulsors, com ho demostra el fet que Catalunya és Espanya. Tampoc no han dit que la participació fou pobre de solemnitat en relació al nombre de potencials votants o en relació a la taxa assolida quan les eleccions autonòmiques del 21 de desembre següent. Però sí que han dit que «la» ciutadania -article que indica «tota»- patí agressió per part de les forces de seguretat espanyoles -afirmació falsa de soca-rel atès que les autoritats locals no varen precisar ni tan sols d'una tireta- i altres fal·làcies que formen part del manual de tot separatista que troba en la xerrameca l'elixir de l'alegria, com ara parlar del «poble», en possessiu, quan a l'hora de la veritat no arriben ni al 48% del mateix.

No passa res. Sense moure'ns de Girona, a la plaça de la Independència, hi tenim una gran estàtua del general José Rebolledo de Palafox y Melci, arribada des de Saragossa, militar espanyol de tendència liberal, a la que anomenem del general Mariano Álvarez de Castro, igualment militar espanyol, i presumpte heroi en el segon setge que va patir la ciutat per part de les tropes franceses quan aquestes envaïren Espanya. Com l'abans esmentat Wilde va fer dir als protagonistes de l'obra citada, en Cyril i en Vivian, sortim a la terrassa a on «el paó blanc defalleix com un fantasma» donat que la revelació final de la mentida no és altre cosa que el «relat de belles coses falses». Com ara, la placa posada a la plaça de la Constitució.