Quin gran invent el dels metges de capçalera o de família! El meu, Rafael Talens, tenia una qualitat notable: sabia dissoldre l'angoixa del pacient amb un comentari salaç o dissipat. Un cop vaig anar a la consulta, ple d'espant, com a titular d'un problema veneri que em produïa una picor insuportable. Li descric el problema i el seu origen i em interromp: «Que has follat en Setmana Santa?».

Un amic, Joan, m'explica que, per poc, perd la vesícula (biliar) sense que hi hagués cap avaria. Es presentava davant del metge, li descrivia els dolors i esperava la recepta. Els metges, un darrere l'altre, l'advertien que hauria de fer-se a la idea d'una extirpació quirúrgica. Fins que es va presentar a la consulta d'un metge que li va dir: «¿Em pot dir on té el dolor?». «Aquí, a la vesícula». «Aquí hi ha el cec, no la vesícula». I a partir d'aquí li va aplicar un altre tractament, eficaç i sense cirurgia.

I tot perquè metge i pacient van parlar. I es van escoltar. Ja sé que la medicina industrialitzada no afavoreix precisament aquest tipus de comunicació, però no és només en els monòlegs de la psicoanàlisi, puntejats per observacions de l'analista, on es revela el poder curatiu de la paraula. Sabem que qualsevol problema es limita i redueix quan se'n parla. Alguns sostenen que també la literatura és, per això mateix, curativa, encara que el sonat de James Ellroy sosté que va ser Déu en persona qui li va demanar que conreés el do que havia rebut: «Per això tinc una capacitat de treball sobrenatural». És clar, tot això no lliga amb les anunciades retallades de la sanitat pública, condemnada a exercicis mèdics similars a la vacunació massiva d'una nova lleva de reclutes. Vivim massa per al gust dels més rics i ens encanta morir-nos a casa nostra, encara que Luis María Linde, el del Banc d'Espanya, s'afanya a posar-hi remei: la casa pròpia és una renda diferida (com la indemnització de Luis Bárcenas). No us queixeu de les pensions i torneu-li la casa al seu propietari: el mercat.