En la política catalana ens trobem en un llarg impàs però, sobretot, trobo a faltar decisió política. Em pregunto per què els partits estatals no fan propostes encara que no hi hagi govern a Catalunya. Diran quines propostes, doncs aquí en presento algunes: reforma del senat per transformar-lo de veritat en una cambra de les autonomies, canvi de les estructures culturals de l'Estat perquè defensin totes les cultures espanyoles (en aquest sentit anava la proposta socialista sobre les llengües d'Espanya), posar en marxa projectes per millorar infraestructures a Catalunya (rodalies, corredor mediterrani, etc). Unes demostrarien la voluntat de canviar les regles de joc perquè tots ens sentim a gust a Espanya i les altres demostrarien que som capaços de fer coses útils pels ciutadans. Ja sé que la reforma del Senat, o més enllà de la Constitució, requereix un canvi constitucional però avançar propostes i trobar consens per tenir-lo a punt seria realment útil. Si volem defensar un projecte d'Espanya s'han de fer passos no esperar de braços creuats que els independentistes baixin dels núvols.

I des de Catalunya, què podem fer? Vaig assistir a una conversa entre l'exconseller Vila i l'exdiputat Coscubiela sobre la situació present. Varen defensar els moderats dient que en les circumstàncies actuals eren els veritables revolucionaris i varen demanar propostes de l'Estat perquè Espanya esdevingui un estat de tots.

En el col·loqui els vaig dir que potser també calia posar sobre la taula quina Catalunya volien construir. I crec que no van respondre la qüestió. Perquè des de l'època d'en Pujol fins avui hi ha dues concepcions de Catalunya. Hi ha la d'en Pujol, que és bàsicament «patrimonial» (nosaltres representem Catalunya i els altres no són adversaris polítics que tenen un altre projecte, sinó mals catalans, no defensen Catalunya) i «victimista» (nosaltres ho fem tot bé i si hi ha alguna cosa que no funciona és perquè no ens deixen). És la concepció que els independentistes han portat fins a l'extrem. Mentre es va mantenir dintre uns límits raonables es podia justificar dient que s'aconseguien coses (com ha fet el PNB en els darrers pressupostos). Un cop portat a l'extrem ens ha conduït a l'enfrontament intern (amb les conseqüències de divisió social i empobriment econòmic-empresarial, de la mateixa manera que va passar al Quèbec del període del referèndum en el que Mont-real es va veure depassada per Toronto. Veure El proceso separatista en Quebec hundió la economía de la zona per Marcos Suàrez a ElEconomista.es) i a l'enfrontament extern a partir del trencament de les regles de joc (sessions del 6-7 setembre i posterior declaració de DUI).

Però també hi ha els que defensem una Catalunya oberta, democràtica, que vol participar en la política espanyola i europea en la qual els diferents partits presenten en igualtat de condicions els seus projectes, es discuteixen (sense bons i mals catalans) i es participa en la política espanyola i en l'europea amb els mecanismes que tenim. I si convé es demana reformar-los per tenir més participació. En aquest moment a Catalunya ha guanyat al carrer i a l'opinió (no a les votacions) la primera opció (i la corresponent reacció tan visceral com la primera, els votants de Ciutadans, els que només jugant a la contra) i, per això, ens trobem on ens trobem. Des de la perspectiva independentista això no veig que pugui canviar perquè la concepció patrimonial de Catalunya porta a voler fer «invisibles» els que no són independentistes, no proposen cap esquema de convivència per a TOTHOM, ells i sols ells són els veritables, els «bons» catalans.

I què podem fer? Doncs bàsicament hem de tornar a la política que necessita de diàleg, negociació i pacte. Per això cal abandonar a Catalunya les polítiques de resistència per obrir-ne una de diàleg de veritat, de política, sense línies vermelles. Això requereix un govern a Catalunya de base àmplia com han proposat les esquerres (no crec que un govern dels independentistes abocat a l'enfrontament pugui fer aquesta tasca). Això vol dir, per exemple, que a les eleccions municipals es parli dels problemes de cada municipi i dels seus ciutadans (l'autonomia municipal de la qual parlava J. Xargayó en aquest diari fa pocs dies).

Si el Govern està basat en la lluita contra l'Estat o les eleccions municipals els converteixen en un debat sobre independència sí o no faran un flac favor a la convivència i s'equivocaran. La història està plena d'exemples de conflictes molt més greus i només hi ha dues sortides o es troben solucions més o menys bones (siguin solucions provisionals, per «anar tirant» o solucions més definitives) o els conflictes s'enquisten i es queden allà adormits però vius. Si deixem que el problema «s'enquisti», que és quedi sense solució, estarem en una situació que s'anirà deteriorant sense remei i Catalunya i les seves ciutats (especialment Barcelona) aniran cap avall en molts sentits i, si els espanyols no es posen a la feina, Espanya també en notarà les conseqüències.