Espanya, ara mateix, no és un lloc envejable per viure malgrat el clima i el vi i encara que els pantans estiguin mig plens. Té Espanya, com va dir Carles Puigdemont en forma de profecia autocomplerta -d'aquí els seus somriures-, «un pollastre de collons» que suma la crisi territorial més greu des de la mort de Franco als cops de cua de la glaciació provocada pels lladres en la llei i el greu descrèdit dels que els van servir des dels poders de l'Estat. I en això que va arribar Manuel Valls, el francès, en qualitat de candidat a l'alcaldia de Barcelona per Ciutadans.

Per parts. Crec que he de contribuir amb les meves forces a la superació de l'embolic des de la llibertat i la concòrdia. El ministre d'interior, el tanoca Zoido, diu que no persegueix el color groc, sinó els lemes, tot i que va perseguir un color, el morat, de la bandera republicana que l'Ajuntament de Sagunt va hissar al balcó consistorial el 14 d'abril. Sí, llibertat i concòrdia, encara que em diguin equidistant, tebi, espanyolista o marieta. Coses pitjors m'han dit. Des que els sobiranistes es van apoderar de Catalunya, que el país que tenia la primera llengua sense Estat del món, l'única que va traduir la Bíblia i les obres completes de Shakespeare en situació de clandestinitat; des que el catalanisme ampli, integrador, híbrid, no fabrica llegendes de passió, i es regeix pel campanar parroquial, aquest país, dic, i Espanya, viuen en un ai, confusos i malhumorats.

Hi pot haver diverses legitimitats, però la llei democràtica és la que regeix. Amb totes les seves limitacions. No és bona idea desafiar-la encara que els seus garants es comportin com si dirigissin una escola bressol i ells fossin els mestres del cató. D'altra banda, no concebo res més oposat a Espanya que França. De fet, vam fer contra ells una guerra d'afirmació tan letal i sanguinària com la del Vietnam. La vella Iberia és un subcontinent: més semblant a Mèxic o l'Índia que a França. Sé que això sona estrany, però per a mi és evident: amb tot respecte, i admiració, per França, la plantilla jacobina no és la nostra i, en tot cas, no és la meva.