01 de maig de 2018
01.05.2018

Política de blocs

01.05.2018 | 00:18

Difícilment es podran trobar acords entre les forces polítiques catalanes si es continuen radicalitzant les posicions. No hi ha espai per a les matisacions i els grisos han desaparegut del panorama parlamentari.

Avui tot és blanc o negre. I aquest parer es pot repetir als ajuntaments ben aviat. Els pactes seran molt més complicats, atès que s'imposarà la política de blocs. Per un costat els independentistes i per l'altre, els constitucionalistes.

En aquest sentit van dirigides les darreres declaracions de l'exprimer ministre francès Manuel Valls. Està disposat a encapçalar una candidatura a la ciutat de Barcelona que agrupi les forces no nacionalistes. Sense especificar-ho, demana ser el cartell de la unió entre Ciutadans, el PSC i el PP. A hores d'ara, això sembla molt lluny. Possiblement sigui una manera simpàtica d'acceptar la proposta d' Albert Rivera, sense que socialistes i populars s'enfadin massa. En tot cas, la possibilitat que Valls agrupi el vot no secessionista ja ha provocat les primeres reaccions, com la de Neus Munté, del PDeCAT, o la del periodista Jordi Graupera que proposen una llista única independentista. Al mig, restarà l'actual alcadessa, Ada Colau, en una posició molt complicada des d'un punt de vista electoral.

Serà una campanya molt diferent a les anteriors. Ja no importarà el projecte d'una determinada plaça, d'un equipament esportiu o cultural o d'unes polítiques socials dirigides als més desafavorits. Ara el discurs serà sobre democràcia, independència, europeisme, etc, etc?

Des del meu punt de vista, anar en aquesta direcció pot ser preocupant, atès que les societats són plurals i fins avui a Catalunya s'havien generalitzat tot tipus de pactes en favor dels ciutadans. Recentment, ja hem pogut veure que el PSC ha estat expulsat d'alguns governs municipals pel fet de no ser un partit independentista.

Hi ha molts personatges que demanen menys pes dels partits polítics i això té un substrat populista que cal valorar. Sense anar gaire lluny, ERC i el PDeCAT han perdut el discurs en el Parlament de Catalunya. Només estan pendents de què dirà Carles Puigdemont i dels seus darrers moviments. I l'expresident és partidari de refundar un moviment personalista, envoltat dels seus seguidors. No es refia de republicans ni d'exconvergents i fa una aposta per tot un seguit de nous diputats que li deuen l'escó.

Els darrers episodis que bàsicament afecten el PP i la Comunitat de Madrid no ajuden en res a prestigiar els partits. Però avui continuen essent tan necessaris com abans. És la forma d'articular la vida pública i els ciutadans s'agrupen segons la seva ideologia, perquè un independentista pot ser de dretes i pot ser d'esquerres, per la qual cosa no necessàriament ha de militar en la mateixa formació política. Deixar de banda els partits pot fer ressorgir salvadors de la pàtria que es dediquen a vendre fum als seus seguidors. El fanatisme no és bo, sigui del color que sigui.

Els propers mesos seran molt interessants i canviaran el mosaic polític català i potser també l'espanyol. Sense ponts de diàleg, el radicalisme cada dia serà més visceral i tard o d'hora haurà de sortir algú que vulgui ajudar a solucionar l'actual paràlisi institucional. Des de Madrid no es pot continuar sense formular cap proposta. I a Catalunya caldrà pensar que continuar en línies paral·leles que no es troben mai no ens portarà enlloc. Mentrestant, els grans protagonistes són els jutges. I així, malament rai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema