Hi ha qui va negar la crisi econòmica per motivacions polítiques. Són els mateixos que van ignorar la recuperació per la mateixa motivació. Els sindicats van formar part d'aquest front, més preocupat per ajudar a treure rèdits electorals que per anticipar-se als problemes i les oportunitats. El desprestigi de les organitzacions sindicals segurament ha estat un dels motius pels quals han anat perdent afiliats i capacitat de mobilització, tal com es va demostrar ahir en les manifestacions del Primer de Maig. Però les causes van més enllà dels qui les defensen. Espanya és a la cua dels països europeus pel que fa a l'increment de sous després de la recessió. Només l'any passat els salaris van créixer d'un 2% a l'eurozona mentre que aquí van augmentar d'un 0,4%. Aquest és un dels motius pels quals s'ha incrementat la productivitat de la nostra economia i s'han disparat les exportacions, però no resulta just que tot el pes d'aquest esforç es carregui sobre la retribució dels treballadors. L'any passat el conjunt de la massa salarial va pujar un 4,5% mentre que els beneficis de les empreses va créixer gairebé un 10%. Una millora dels sous és justa i garanteix estabilitat social, i també ajuda a augmentar la demanada interna. L'altra gran reivindicació és la d'unes pensions dignes. La UE aplaudeix les reformes fetes a Espanya per garantir el sistema i recorda que les pensions estan entre les més altes d'Europa amb relació als salaris. Però les estadístiques no serveixen de res a algú que malvisqui amb una pensió no contributiva o que estigui a la mitjana dels poc més de 900 ? al mes. Cal aplaudir que s'hagi fixat l'esforç en l'increment de les pensions més baixes. Cal fer més garantint la sostenibilitat del sistema i interrogant-nos amb quins recursos caldrà finançar-lo. Les solucions no les aportaran els que neguen la realitat i s'entesten a mirar enrere.
