De la mateixa manera que per a molta gent la Setmana Santa s'ha dessacralitzat, i ja es comptabilitza com un període eminentment de vacances, per a una altra molta gent el Primer de Maig s'ha desideologitzat de forma notable. I més encara si cau en vigílies de festiu, circumstància que el converteix en un dels principals suports del llarg pont primaveral, que per als residents a la capital de l'Estat es perllonga una mica més amb la celebració del 2 de maig, quan es commemora l'heroica resistència del poble madrileny davant les invasores tropes napoleòniques.

Durant el llarg període de la Dictadura, el Primer de Maig va passar a ser una data maleïda des que Franco, en plena Guerra Civil, el va abolir com a festiu per a tota la zona nacional un 12 de abril de 1937, i el va substituir després per la Festa d'Exaltació del Treball el 18 de juliol, dia en què se celebrava en àmbit oficial l'alçament militar contra la República.

Uns anys després de conclosa la Segona Guerra Mundial, amb la derrota dels feixismes (a tot arreu menys a Espanya), el papa Pius XII va veure l'oportunitat que l'Església catòlica fiqués cullerada en el puixant moviment proletari, majoritàriament laic i d'esquerres, i va posar el Primer de Maig sota el patrocini de Sant Josep (el més famós fuster del món) amb el nom de Sant Josep Artesà, o Sant Josep Obrer, que sota aquestes dues formes se'l coneixia. Una iniciativa que el general del Ferrol, com a devot fill de l'Església que era, va secundar entusiàsticament el 1957 instituint el que es coneixia per «demostració sindical». Un espectacle de masses que se celebrava habitualment a l'estadi Santiago Bernabéu i en el qual desfilaven davant del dictador diverses representacions del món del treball fent gimnàstica, proves d'habilitat professional, balls regionals i, en fi, totes aquelles coses que un proletariat sa i escassament reivindicatiu deu fer.

Al «primer dels espanyols», com li deien els seus panegiristes, li agradava especialment deixar-se bressolar a l'afalac dels addictes, tant si procedia de cercles elitistes com de multituds convocades a toc de corneta, amb l'autobús i l'entrepà pagat perquè el general només sortia al carrer per ser aplaudit. La resta del temps el passava al palau del Pardo (on disposava d'una sala de cinema), de caça, de pesca o veient futbol a la televisió. Dos anys després de la seva mort, el 1977, el Govern de Suárez va tolerar la celebració al carrer del Primer de Maig per uns sindicats que havien suportat en la clandestinitat (i a la presó) la persecució de la dictadura. I a l'any següent ja se'l va reconèixer oficialment com a festa. Fins avui.

Era, aquell, un temps d'esperança i es confiava, una mica il·lusament, que amb l'arribada de la democràcia el paper dels sindicats seria preponderant. Però no va ser així. L'afiliació no va ser tot el nombrosa que s'esperava, la unitat d'acció sindical es va ressentir de la subordinació als partits germans, i es van burocratitzar excessivament els quadres. Malgrat tot, jo assisteixo cada any a la manifestació del Primer de Maig. Amb els seus enormes defectes, els sindicats són imprescindibles.