L'estat de salut de la democràcia d'un país es mesura en el termòmetre de la seva llibertat de premsa.

Quan les societats es doten d'una informació lliure i independent floreixen els drets ciutadans, es respecten la diversitat i la pluralitat, s'abona el terreny a la convivència i es forgen homes i dones compromesos amb el progrés i amb el coneixement.

Voltaire va dir una vegada que «si hi hagués hagut censura de premsa a Roma, no tindríem avui ni Horaci ni Juvenal, ni els escrits filosòfics de Ciceró».

Allà on hi ha llibertat de premsa emergeix la veritat. I allà on imperen la coacció, la censura o la ingerència acaben irrompent, sense demanar permís, la corrupció, la propaganda i la desinformació, xacres que condueixen al totalitarisme.

El pensament i la personalitat dels pobles són, en bona mesura, el reflex sociològic del que els seus ciutadans llegeixen, veuen i escolten en els mitjans de comunicació, reproduint comportaments amb una sorprenent capacitat de mimesi. L'editor nord-americà Joseph Pulitzer deia que «una premsa cínica, mercenària i demagògica produeix un poble cínic, mercenari i demagògic». De la mateixa manera, una premsa lliure i un periodisme de qualitat produeixen ments que pensen en llibertat i societats que prosperen. Només un ciutadà ben informat pot ser lliure.

El Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, que avui celebrem, és un toc d'alerta a la nostra consciència col·lectiva i ha de recordar-nos que es tracta encara d'un bé escàs. Només tretze de cada cent habitants en el món gaudeixen d'estàndards acceptables de llibertat de premsa.

Informar segueix sent una professió d'alt risc. Prop de 900 periodistes han mort assassinats en l'última dècada i més de 300 estan avui presos per fer la seva feina. I hi ha 50 reporters que romanen segrestats.

Són xifres inadmissibles per als que pensem que el lliure exercici del periodisme és un pilar essencial de tota societat democràtica.

L'Associació de Mitjans d'Informació, que m'honoro a presidir, publica avui un manifest en el qual crida els governs i els organismes internacionals a protegir els periodistes, preservar la seva seguretat i la seva vida, i investigar fins al final els crims per resoldre. És urgent prendre mesures eficaces per posar fre a les formes de censura que imperen en nombrosos països i acabar amb l'onada d'assassinats que pateixen els periodistes en llocs com Mèxic o Síria.

El món desperta encara commocionat per la mort de diversos periodistes dilluns passat quan, informant d'un atemptat suïcida a Kabul, es van veure sorpresos per una segona deflagració. Desenes d'innocents van perdre la vida. Una acció terrorista i miserable que se suma al recent segrest i assassinat de tres professionals del diari El Comercio de l'Equador i al crim comès la setmana passada contra un periodista nicaragüenc mentre transmetia en directe unes protestes contra el Govern. «No es mata la veritat matant periodistes», es llegia en un dels cartells exhibits en un acte d'homenatge a Managua. Tots ells simplement complien amb el seu deure d'informar.

A Turquia, que aspira a ser membre de la Unió Europea des de fa 20 anys, el tancament de mitjans de comunicació i l'empresonament de periodistes estan a l'ordre del dia.

Són innombrables les mesures repressives i les amenaces que planen sobre la llibertat de premsa al món. La propagació de les anomenades fake news, i la seva utilització com a eina de comunicació política, o les trames d'espionatge, com l'ordida per hackers russos a periodistes de tot el món, fan saltar les alarmes i han d'impulsar-nos a redoblar esforços per blindar la funció que en tota societat avançada exerceixen mitjans i periodistes.

Una premsa veritablement lliure és aquella la independència de la qual es respecta i la situació econòmica de la qual es desenvolupa en paràmetres sostenibles. En un dia com avui, en què el periodisme és protagonista, cal reivindicar el paper de la premsa com a suport creïble d'informació i publicitat. Lectors i anunciants, en confiar en la premsa, contribueixen a la construcció d'una societat lliure.

Faríem bé de buscar referents al nord d'Europa. Els països nòrdics lideren any rere any totes les classificacions sobre llibertat de premsa. Avançant-se fins i tot a la Primera Esmena de la Constitució dels Estats Units, Suècia va ser el primer país a adoptar una legislació -la Tryckfrihet- que protegia la llibertat de premsa. Allò va ser el 1766, gairebé dos-cents anys abans que la Declaració Universal dels Drets Humans. Van ser pioners i segueixen estant a l'avantguarda.

Els suecs organitzen la seva societat al voltant de tres pilars: el debat parlamentari, el sistema judicial i la transparència informativa. Una manera d'entendre la democràcia que no només consta en els seus textos legals, sinó que impregna la seva forma d'entendre la convivència.

Camus creia que «una premsa lliure pot ser bona o dolenta, però sense llibertat, la premsa mai no serà res més que dolenta».