Dels tebeos de la Marvel, em sorprenia la facilitat amb què els personatges d'un títol concret apareixien a qualsevol altra sèrie. Si llegies Els Quatre Fantàstics, posem pel cas, sabies que, més tard o més d'hora, el Capità Amèrica, Spider-Man o algun membre dels X-Men traurien el nas en aquelles pàgines. Tot això afavoria, és clar, que t'acabessis comprant tots els títols on sortia el seu personatge preferit.

L'expressió més hiperbòlica d'aquests cameos es produïa en allò que la Marvel qualificava de grans esdeveniments: unes sèries limitades i crossovers, sovint d'un any de durada, on participaven el bo i millor de cada casa. Com la sèrie Secret Wars, del 1984, on una vintena d'herois i setze criminals eren teletransportats a un planeta, on s'havien d'estomacar de valent.

Els cineastes Anthony i Joe Russo van fer la primera adaptació fílmica d'aquest model a Captain America: Civil War, una cinta molt pobra en comparació amb els còmics on s'inspirava. La segona, Avengers: Infinity War, en canvi, els ha sortit rodona. L'episodi transmet molt bé la càrrega èpica, les aliances estrambòtiques, els cliffhangers trepidants i les trames paral·leles que donen cos a aquests serials.

Ara bé, si no us heu empassat la majoria dels llargmetratges amb què ens han bombardejat els Marvel Studios durant una dècada, no cal que l'aneu a veure. No hi entendreu res. Sereu incapaços d'identificar la majoria dels personatges que hi apareixen, us en sentireu distanciats i, al cap de tres quarts, les seves bacanals de patacades us importaran un rave. Esteu avisats.