Un tribunal danès ha condemnat a cadena perpètua Peter Madsen, enginyer, acusat d'haver torturat i assassinat la periodista sueca Kim Wall l'any 2017 en el seu submarí. El Tribunal va decidir aplicar la màxima sentencia per una raó: perquè hi ha una llei, feta pels polítics, que ho permet en casos com aquests: excepcionals. A casa nostra, el dia que es jutgi el pressumpte assassí de Marc i Paula a Susqueda, Jordi Magentí, si aquest és declarat culpable, posiblement estarà de nou al carrer en deu o dotze anys si no és que no s'apliqui la llei de presó permanent revisable, que va entrar en vigor l'1 de juny de 2015 i que alguns partits polítics com Podem i el PSOE volen eliminar. El mateix pot passar al presumpte assassí de Diana Quer i passa en tants casos. La sentència judicial de La Manada ha obert la caixa dels trons en acusar els cinc violadors d'haver fet abús sexual. Exemples semblants segueixen. Impartir justícia no és senzill a cap país on hi ha divisió de poders, clau de les modernes democràcies. Fins i tot en temes menors, depenent de si et toca un jutge o un altre, el resultat pot diferir. La interpretació és clau; però les lleis no les fan els jutges, les fan els polítics. I aquests les fan perquè estan -o haurien d'estar- en els programes electorals que votem els ciutadans. Les lleis penals poden ser més o menys concretes a l'hora de definir què és una violació, un abús sexual, un homicidi o quines diferències hi ha en les tipologies d'assassinats, quelcom que -sincerament- sempre m'ha costat entendre. Per descomptat, també a l'hora de definir quin és el grau de presó preventiva que s'ha d'imposar i per quines causes, tal com s'ha debatut àmpliament a propòsit de la sentencia del jutge Llarena amb relació als polítics independentistes presos.
