L'1 d'octubre el Govern espanyol va decidir estomacar els catalans que volien votar en el referèndum. Ho va decidir malgrat que la jutgessa deia que calia actuar evitant causar un dany major del que es volia evitar i ho va decidir malgrat els advertiments del Major Trapero, que ja anunciava que hi hauria dos milions de persones al carrer. De l'estomacada en tenim proves de tota mena. Hi ha fotografies, hi ha milers de filmacions fetes per persones normals i corrents, n'hi ha de filmades per periodistes de casa i per periodistes d'altres països d'arreu del món. Hi ha un miler d'informes mèdics que testimonien els cops. Hi ha testimonis d'observadors internacionals que van venir a mirar com votàvem. I es van trobar multituds havent de defensar les urnes fent voleiar les mans buides davant d'una policia armada amb porres i disposada a disparar bales de goma.
Aquesta és la realitat. Però el govern espanyol ha decidit que això no va passar. És com aquells nens que saben que han fet una cosa mal feta i decideixen negar-ho. Davant dels efectes del que han provocat miren de penjar la culpa al nen del costat. «Va ser ell, va ser ell». Un Estat tan important, que té tots els diners que vol, que pot promocionar diaris, untar professionals de tota mena, que pot nomenar i enfonsar persones... hauríem de demanar-los que siguin valents i que acceptin les conseqüències de les seves decisions. Que es comportin com un Estat important, com un Estat madur.
Com que covardegen amb insistència, però els fets no es dissolen en l'aire, resulta que els culpables són els altres. Els que mostren que el rei va nu. I de la seva covardia neix el delicte d'odi. L'odi, segons ells, és explicar el que va passar. Perquè si l'1-O no ho podien fer pitjor, el que ha vingut després ha estat memorable. Inoblidable.
